El jove Hemingway

Ara fa 50 anys, en aquestes mateixos dies, Ernest Hemingway va visitar per última vegada Pamplona i els sanfermines. En aquell moment ja era un escriptor molt famós a tot el món. Havia guanyat el Nobel el 1954 i, encara que només tenia 60 anys, a les fotos de l’època apareixia amb un aspecte venerable, sempre amb gorra, o amb boina, i aquella barba blanca i tofuda que els seus imitadors adoren. Al cap de dos anys, el 2 de juliol de 1961, dies abans que sonés un nou chupinazo, Hemingway es trobava al seu ranxo d’Idaho i es va disparar un tret d’escopeta al cap. (En castellà, per explicar el seu suïcidi, sempre s’utilitza el verb descerrajar –«se descerrajó un tiro», potser perquè sona amb un aire ferotge i esquerp que li va bé al personatge.) Diuen els seus biògrafs que entre les seves coses es van trobar dues entrades per a una corrida que s’havia de celebrar a Pamplona una setmana més tard.

Per efectes de la mitomania, doncs, el Hemingway més recordat és el d’aquella última visita, però les festes deuen molt més a l’escriptor jove. Entre el 1923 i el 1931, Hemingway va visitar els sanfermines sis vegades, sis. Hi ha una foto d’aquells anys en què se’l veu amb pantalons blancs i brandant un capote davant d’un toro. Aquell jove americà havia estat a Itàlia durant la Primera Guerra i havia tornat a Europa com qui es retroba amb una antiga nòvia. Li havia vist la cara a la por i la seva mandíbula era afilada. En aquells anys, quan passava temporades a París i escrivia reportatges de premsa, es va forjar el gran escriptor. Ho comprenem al llegir aquell llibre de records preciós, París era una festa, i també ho apreciem al rellegir els seus primers contes, que intentava publicar als Estats Units per guanyar diners i no ser un pobre a París. A mi m’agrada tornar, per exemple, a aquesta meravella de la concisió que s’anomena Turons com elefants blancs. És un relat inoblidable, amb aquella parella –un home i una nena, a girl– que espera un tren en una estació de poble, en una vall pròxima a l’Ebre. Beuen un got d’Anís del Toro i segons ella té gust de regalèssia. Parlen i parlen sense pronunciar mai el motiu del seu viatge: que van a Madrid perquè ella pugui avortar. Ell està tan nerviós que no calla ni un segon i ella li diu finalment: «Sisplau sisplau sisplau sisplau sisplau sisplau sisplau, ¿pots callar?». El tren és a punt d’arribar.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de juliol del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma