dimecres, 29 de juliol de 2009

Frases com diamants

Com Grace Paley i Lorrie Moore, dues narradores que li són afins, Amy Hempel (Chicago, 1951) és una escriptora pausada. Cuentos completos reuneix els quatre llibres de relats que va publicar al llarg de 20 anys, una col·lecció d’històries que, llegides en conjunt, componen una mirada fascinant sobre el món. La primera reacció del lector és la sorpresa. Després ve l’admiració. La prosa d’Amy Hempel no s’assembla a la de ningú. Sense abandonar les convencions del gènere breu --economia en el llenguatge, precisió narrativa--,els seus contes semblen flirtejar amb els límits acceptables per la tradició, i sovint basen el seu efecte en aquest desafiament. El lector no triga a comprendre la seva lògica narrativa. A «La cosecha», per exemple, una dona que ha tingut un accident de cotxe recorda l’estada a l’hospital i el retorn a casa. A la meitat del relat, la narradora fa una pausa i escriu: «Quan explico la veritat ometo molts detalls. El mateix em passa quan escric una història. Ara començaré a explicar el que vaig ometre a La cosecha, i potser començaràs a preguntar-te per què ho vaig fer». Tot seguit matisa algunes frases ja escrites, i amb això replanteja el sentit del conte.

En la introducció a aquest volum, Rick Moody es refereix a la prosa d’Amy Hempel amb una afirmació tan òbvia com exacta: «Les frases en són l’element primordial». Hempel produeix frases brillants i memorables. Alguns paràgrafs semblen la destil·lació d’anys de treball, mentre que d’altres es diria que neixen de la improvisació. «Un dels efectes del foc és que et fa abaixar el to de veu. Quan els vaig donar les gràcies als bombers, no vaig reconèixer la meva veu», escriu. El ritme de la narració es torna entretallat, com fet de retalls, i es podria dir que aquesta raresa és el seu secret i la seva meravella. (En algun cas, l’efecte no acaba de funcionar i el globus del conte es desinfla amb una pirueta absurda.)Amy Hempel escriu sobre mares i filles, hospitals i accidents, humoristes en crisi, parelles que se separen, l’amor dels gossos, les obsessions sexuals… Dèiem abans que Hempel no s’assembla a ningú. Pensant-ho millor, el seu humor negre i el seu estil radical l’emparenten amb Lydia Davis; el seu retrat de la vida moral dels Estats Units té ressons de Lorrie Moore: la seva prosa és femenina i descreguda, mordaç i visceral.

Jordi Puntí, ressenya de Cuentos completos, d’Amy Hempel (Seix Barral), a El Periódico, 29 de juliol del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir