Mola más en catalán

¿Què deu ser això que diuen que és el “català de carrer” i que sembla que tothom busca o no veu prou reflectit en els mitjans de comunicació? Totes les llengües del món tenen diferents registres i variants, i si han estat normativitzades solen tenir un estàndard que fa de llengua comuna per tal que els seus parlants puguin sentir-se aixoplugats sota uns paràmetres generals. Hi ha llengües amb un estàndard tan allunyat del parlar de carrer que no s’entén si no es passa per la domesticació idiomàtica que suposa l’escolarització. Seria el cas de l’àrab: els parlants de la variant magrebina, per exemple, tenen ben poc a veure amb el registre formal de les telenovel·les veneçolanes doblades i en canvi són seguides per una part important de l’audiència. Amb l’amazic ha passat exactament el contrari: la falta d’un estàndard comú ha fet que les variants hagin evolucionat tan aïllades l’una de l’altra que un rifeny difícilment pot mantenir una conversa amb un amazic del Sous. 
A casa vam aprendre les primeres paraules d’una llengua que encara no sabíem diferent de la “de carrer” a cavall del “Ets un pendó, Suelen” i el núvol quinton. Mai ens va sonar estrany i, al contrari, la llengua que vam aprendre estava plena de matisos i un llenguatge ric, inclosos els insults. I ara no sabríem veure aquelles sèries d’una altra manera, ni en aquesta variant de carrer que per a molts deu ser d’una Barcelona xava que tendeix alcatanyol. I no és una percepció de lletraferits o intel·lectuals. Busquin a Youtube Dragon Ball Z Rap que va pels cinc milions de reproduccions i diu: «Allargat Bastó! /Y es que en castellano Ralla / Mola más en Catalán /Prefiero Nubol kinton /El canvi de lloc instantani/Al verlo me flipó».
Najat El Hachmi, El Periódico, 28 de juliol del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma