divendres, 10 de juliol de 2009

Per fi el secret ha esclatat

Hi ha un poema de W.H. Auden que podria resumir tota una línia de la tradició narrativa britànica. Es diu “At last the secret is out” i Narcís Comadira el va reescriure en català. Comença així: “Per fi el secret ha esclatat, sempre passa, des d’antic, / la història és ja madura per ser explicada a l’amic”. Sembla una descripció d’aquelles novel·les absorbents, de llarg recorregut, que llegim sospitant que alguna cosa terrible passarà al final. Sovint el que s’hi descobreix és una confidència que ha embruixat tota una vida, un secret de família o una injustícia, un trauma de la infància o una maldat perpetrada per sobreviure. Només la manera d’explicar-ho, l’artesania narrativa que envolta la peripècia, allunyarà la història del melodrama excessiu i la cursileria. Exemples recents d’aquest gènere són Expiació, d’Ian McEwan, i dues novel·les d’autors irlandesos: El mar de John Banville i La trobada d’Anne Enright.

Potser per la seva geografia, les dècades de pobresa, les migracions, els conflictes religiosos i l’estructura social, a Irlanda prolifera aquesta mena de literatura. Una altra bona mostra n’és L’escritura secreta, de Sebastian Barry (Dublín, 1955), una història narrada amb delicadesa i amb un desenllaç que és un festival de revelacions. La novel·la se situa als nostres dies, en un poble dels nord-oest d’Irlanda, i remunta bona part del segle XX, amb totes les vicissituds polítiques del país. Roseanne, una dona centenària, fa més de 50 anys que està ingressada en un hospital per a malalts mentals. La reducció obligada del número de pacients porta el doctor Grene a revisar l’historial d’aquesta dona, que, malgrat l’edat, continua molt lúcida i entenimentada.

La novel·la combina els records que Roseanne escriu per a si --una escriptura secreta-- i els fragments d’un diari en què el doctor apunta els seus progressos amb la pacient i els documents que descriuen el seu cas. Les expectatives i l’efecte pertorbador d’aquestes pàgines neixen del contrast entre les dues versions d’una mateixa vida: l’oficial, marcada pels prejudicis religiosos i morals, i la íntima, descrita amb candor i humanitat per la mateixa Roseanne. Sebastian Barry escriu amb ofici i lirisme, amb un gust controlat per la metàfora, i curiosament només als passatges feliços es quan es torna una mica cançoner. Però aquests moments són escassos i la narració es confabula per tenir-nos interessats fins al final, que és quan els secrets sempre surten a la llum.

Jordi Puntí, ressenya de L’escriptura secreta, de Sebastian Barry (Edicions de 1984), El Periódico, 8 de juliol del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir