Riba i la pastanaga

El temps passa volant. Aquests dies ha fet 50 anys exactes que es va morir el poeta Carles Riba. Ens ho recordava Sam Abrams en un article a l’Avui, ell i la seva afició a fer llistes d’escriptors, i després reivindicava l’actualitat del poeta i ens renyava perquè ja no el llegim. “No tenir Riba present”, escrivia, “equival a deixar anar la cultura catalana a la deriva”. L’afirmació és exacta, tot i que no crec que la poesia de Riba sigui popular i es pugui fer conèixer “extensivament”, com demanava Abrams. El problema, però, és més ampli. Si la cultura catalana va a la deriva no és perquè no es llegeixi Riba, sinó perquè ningú no llegeix cap clàssic. Podem descomptar-hi dues o tres excepcions --Rodoreda, Pla i algú altre--, però, desenganyem-nos, avui dia J.V. Foix, Bartra, Espriu, Brossa o Josep Carner (i podria continuar) malviuen en l’oblit. Se’ls estudia a les universitats, d’acord, i en alguns casos es llegeixen obligatòriament als instituts, però aquest fet no té cap influència en la vida real. La cadena de transmissió s’ha trencat, la distància és insalvable. La literatura catalana ja té prou feina a viure al dia, pendent de les novetats, i, de fet, la majoria de llibreries ni tan sols reserva un espai per als autors clàssics catalans. Un exemple recent d’aquest desinterès és Baltasar Porcel. Era un autor premiat, d’una obra àmplia, i la seva mort va omplir pàgines de diaris, però qui el vulgui llegir ara només trobarà dos o tres títols: la seva última novel·la, la reedició de Cavalls cap a la fosca i para de comptar.

En general, a tot arreu, els clàssics són més recomanats i citats que no pas llegits. Aquí, a més, resulta que el lector català té poca iniciativa. Potser per inèrcies derivades encara de la militància antifranquista, hi ha un tipus de lector que compra llibres (i a vegades els llegeix) per patriotisme, perquè toca. Aquest lector necessita una pastanaga que el motivi, i la pastanaga tant pot ser una col·lecció que de sobte cal tenir (com la vella MOLC), l’edició per a quiosc de la Bernat Metge o el centenari de la mort d’un autor. En aquest cas, durant una temporada l’escriptor surt als diaris, algun editor arrauxat potser en treu algun títol i al cap d'un temps torna a la nevera. Parlant dels clàssics, Italo Calvino deia que la seva lectura “sol estar en contradicció amb el nostre ritme de vida”. Qui sap si el problema dels clàssics a Catalunya és que encara no hem decidit quin és el nostre ritme de vida.


Jordi Puntí, El Periódico, 18 de juliol del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma