Sense pensaments

La notícia no és fresca però encara bull: fa poques setmanes en Bruno Mantovani, compositor francès, va dedicar un concert de mitja hora a 35 plats elaborats pel cuiner hospitalenc Ferran Adrià. Que a un xef tan brillant li hagin plogut el premi Ciutat de Barcelona, la Creu de Sant Jordi, el Lucky Strike Designer Award i un doctorat de la Universitat de Barcelona (Facultat de Química) té la seva lògica. Ara bé, fer-ne simfonies, de la seva feina davant dels fogons, ja és creuar, potser, aquella ratlla fina que separa un homenatge d’una ximpleria llepaire. No vull, ni en somnis –bé, en algun somni, tal vegada se m’ha escapat– parlar malament de les proeses que han aconseguit Ferran Adrià i altres estels de la celístia culinària catalana. Però prou sabut és que arreu del país hi ha tot de cuiners normals i corrents que han provat d’imitar la sofisticació adrianesca perquè sí. Ja hi ha moltes fondes rurals on abans es feia cuina catalana tradicional que ara ens ofereixen, posem per cas, sopa- amanida d’orxata i vieires o pizza-sashimi o navalles amb pensaments, i la veritat és que no sempre ens abelleix, haver d’endrapar aquestes combinacions de vegades no del tot apetitoses i per tant, quan els meus sogres em van convidar a dinar a Casa Roura, el restaurant de més anomenada de Canet de Mar, només en mirar l’edifici –d’un modernisme francament sensacional– em va caure l’ànima als peus. “En un lloc d’upa com aquest –vaig pensar– vés a saber quins experiments químics es veuran obligats a infligir al personal”. I no. Hi fan una cuina tan exquisida com gratament senzilla: sopa de peix, gambes d’Arenys a la planxa, arròs amb bacallà, entrecot de vedella amb pebre... Al·leluia! Lloat sia el Senyor! Hi tornaré. I tant que hi tornaré.

Matthew Tree, Avui, 28/06/2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma