Un lloc comú

Vulgui no vulgui, RNE em retorna als anys en què jo fullejava l’àlbum de cromos Bimbo mentre mon pare, a les dues, engegava la ràdio per escoltar el butlletí de notícies (el parte). La col·lecció es deia Fauna i el parte també se n’hauria pogut dir. A No es un día cualquiera, que dirigeix Pepa Fernández a Radio Nacional, Javier Marías va opinar: “Se ha hablado mucho que el español está amenazado, y bueno, no digo que no haya algo de razón en algunas zonas de España”. Marías no ho acaba de dir, però ho ha deixat anar. És com si algú es despengés amb “No dic que no tinguin part de raó els que defensen que els jueus rapten nens per menjar-se’n el greix, regat amb un bon got de sang infantil Rh positiu”, una acusació absurda que durant segles s’ha fet als jueus, quan tothom sap que són molt més gustosos els peus dels nens arrebossats.
Així com l’amenaça que pesa damunt del castellà a Catalunya és un lloc comú a Espanya, també ho va ser la perversitat congènita dels jueus. Encara dura, per a molts (i Villatoro ja pot dir missa o celebrar el sàbat). Més d’un lector recordarà tot d’una que “la meva àvia ja ho deia, que els jueus es cruspien nens” (sobre la saviesa dels avis, se n’hauria de parlar una mica. Jo me’n vaig començar a malfiar el dia en què la meva àvia es va desfer en elogis de Primo de Rivera). Tornant a allò que deia, és preocupant que un excel·lent i matisat articulista com Marías, en un comentari fet de passada, aboni les tesis d’una Rosa Díez qualsevol. Confio que no ho repetirà davant del rei de Suècia.

Enric Gomà, Avui, 8 de juliol del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma