Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2009

L’origen del best-seller

En aquest agost de calors apocalíptiques, ha passat desapercebuda la notícia que publicava aquest diari diumenge passat: la revista Reader’s Digest –coneguda a Espanya amb el nom de Selecciones del Reader’s Digest– es va declarar fa uns dies en bancarrota. De moment, la situació de fallida només afecta l’edició dels Estats Units, però es tem que arrossegui les seves filials a tot el món. Davant d’aquesta informació, alguns es preguntaran: «Ah, ¿però existien encara les Selecciones?». D’altres alçaran la vista del diari, mirant cap al no-res, i provaran de recordar on guarden els vells exemplars que havia col·leccionat el seu pare, o el seu avi... Amb el seu format petit, entre llibre i revista, les Selecciones eren fàcils de guardar i donaven sensació de biblioteca. El primer número va aparèixer als Estats Units el 1922 i l’edició espanyola va arribar 30 anys més tard. Els seus articles es traduïen de l’edició americana i, en ple franquisme, eren sovint una excentricitat que funcionav…

Hootenanny Reunion

Before someone had the idea of naming it 'The Hootenanny' after the American word for an improvised folk-music singalong, the pub on the corner of Effra Parade and Brixton Water Lane (London) was called the George Canning. Last August, I went back there for the first time in two decades. It was still as big as two barns and hadn't lost its stage or its long darkwood bar. I arrived ahead of time but it wasn't long before Max - organiser of our get-together - stepped in with Mal and Winston and there we were, four middle-aged men indulging in a little hard-earned nostalgia for the early 1980s, when we were thinner, bereft of grey hair, and at a permanent loose end, in part courtesy of the politics of a hawk-with-a-perm who had often declared publicly in a piercing voice that unemployment in Britain would remain high for at least ten years. Trapped though we were, then, in the amber of the dole, it is those Brixton years – the heart of which was ever to be found in the Ca…

El índice Spam Jones

Por más filtros antispam que inventen, la basura digital sigue siendo ingente. En días como hoy, a la vuelta de vacaciones, miles de usuarios hallarán sus buzones saturados de correos electrónicos indeseados e incluso indeseables. Más allá del engorro de desbrozar el vertedero, no vaya a ser que perdamos algún mensaje importante, un simple vistazo a los asuntos de los descartados resulta bastante ilustrativo. Seguro que en alguna recóndita facultad de comunicación ya hay algún doctorando doctorándose en la lectura de la realidad a través de las tendencias que marcan los mensajes Spam en cada momento. Y si no lo hay, debería, porque los valores que componen el índice Spam Jones presentan una lectura muy amena. Dejando de lado los muchísimos mensajes de condolencia que he recibido a lo largo de este duro mes de agosto, que agradezco de veras, el plancton impersonal del que también se nutre mi buzón más público ha cambiado notablemente, de un año a otro. Mientras envío centenares de cor…

El meu comentari

No volia acomiadar-me de la Contra d’aquest diari sense donar les gràcies a la majoria dels comentaristes online que, estiguessin d’acord o no amb l’article que fos, s’han pres la molèstia d’expressar la seva opinió o bé de corregir errors o bé d’aportar dades complementàries. Llàstima del petit grapat de persones els comentaris breus de les quals són marcats per unes clares tendències sociopatològiques, reforçades, potser, per un excés perillós de temps lliure.

Curiosament, totes m’han fet exactament el mateix retret; a saber: pel sol fet de ser un estranger que s’expressa habitualment en català, afirmen amb virulència, no puc ser res més que un aprofitat “nazionalista” [sic] subvencionat fins a la nou del coll per la Generalitat. M’ha sorprès aquesta acusació, atès que durant tots aquests anys de publicar llibres (amb tres editorials independents); i d’escriure articles (per a tota mena de revistes i diaris); i de fer xerrades i recitals (a biblioteques, escoles i presons); i de fer…

La biga

Sembla que hi hagi una manca greu de preocupació per part de la societat civil catalana respecte a algunes de les seves ciutadanes, vilment obligades a tapar els seus caps tostemps per un sacerdoci format únicament per uns homes que no han de respectar cap precepte equiparable. Em refereixo, és clar, a les monges. Però, curiosament, no se’n fa ressò ningú, de la mateixa manera que no es diu res de les regles, encara vigents a moltes esglésies, que el papa Pius XI va redactar a principis del segle XX: “Un vestit de dona no pot ser decent si l’escot comença més enllà de dos dits per sota del coll; que no cobreix els braços fins als colzes; i les cames fins més enllà dels genolls”. (Als llocs sagrats regits per l’orde de Sant Miquel, per més inri, les dones “han de tapar-se els caps amb una mantellina”). Com és que els europeus s’escandalitzen amb tanta facilitat per la roba que tapa els cossos de les dones musulmanes i mai no fan cas de les normes indumentàries que engavanyen les femell…

Tertulians parlants

Fidel al seu estil de sorprendre i emocionar, Ignasi Guardans va considerar els tertulians de ràdio com una referència. És un polític que sempre crea expectativa. Dimecres l’entrevistava Pere Mas a El matí de Catalunya Ràdio a l’estiu. Com que Guardans dirigeix l’Institut de la Cinematografia, van conversar sobre els doblatges de pel·lícules al català i, tal com és costum, els va retreure el seu nivell lingüístic alt. Per a alguna gent, a partir de Barri Sèsam tot és nivell alt. Per descomptat, no és el cas de Guardans, un home que –m’imagino- a casa seva falcaven la taula amb un volum d’Aristòfanes. Però la queixa persisteix i dura més que el fil negre. Tot d’un plegat Guardans va aportar una idea singular: “Jo no crec que haguem d’exigir al doblatge al català un català millor que el de les tertúlies de Catalunya Ràdio”. A banda que va dinamitar el registre de cada personatge, per què va prendre com a referència els tertulians de ràdio? Sincerament, no seria millor que alguns tertuli…

A l'est de Westerbork

El dia 29 d’aquest mes, la Vuelta Ciclista a Espanya comença a la vila holandesa d’Assen i el dia 30 arribarà a la vila ídem d’Emmen. A la meitat del camí, els ciclistes passaran pel poble de Westerbork amb gran alegria dels habitants, que han preparat tota una 'Spaanse Week' (Setmana Espanyola) per celebrar l’ocasió: va començar dimarts passat amb una paella gegant; avui mateix hi ha un concurs per veure qui porta el sombrero (és a dir, barret mexicà) més maco; i a més a més s’ha preparat un ball Vuelta Westerbork per donar la benvinguda als corredors aquest diumenge (en recomanem el clip: www.vueltawesterbork.nl/index1.html).

Els organitzadors locals asseguren que tot plegat és una “gran oportunitat per situar el nostre poble al mapa”. El que no han dit pas –sobretot, pel que es veu, als responsables del recorregut de la Vuelta, Paco Giner i Abraham Olano– és que el nom mateix de Westerbork sol omplir els holandesos d’horror i de vergonya. És a Westerbork que, el 1942, els n…

Antipatia saludable

Sento admiració i respecte per la televisió antipàtica, pels presentadors secs, aspres, sorruts, una mica malcarats i tot. Dit d’una altra manera, algú amb qui no ens n’aniríem un estiu a les Ardenes. Sóc conscient que l’antipatia no és una actitud gaire apreciada per la població civil catalana. Ara bé, entre els catalans hi podem trobar casos meritoris d’antipatia acusada i, en ocasions, extrema. Durant anys, m’he dedicat a elaborar una llista dels dependents i cambrers de Barcelona que destaquen per la seva antipatia aguda (en selecciono els més notables i constants, no pas algú que un dia et fa una simple mala contesta sense una vocació antipàtica verdadera). Dono fe que, en un rànquing hipotètic de la Unió Europea, l’antipatia dels catalans no ens deixaria en un mal lloc. Per desgràcia, en alguns casos tota aquesta tasca incívica i asocial d’altíssima qualitat va desaparèixer anys enrere perquè la botiga o el bar van tancar (una llàstima, cims tan alts d’antipatia haurien merescut…

Avall que fa baixada

Eva Bosch és una pintora catalana (injustament poc coneguda, per cert, al seu país d’origen) que viu a Londres, on acaba de fer un curset per ser examinadora de castellà. Va haver de llegir unes transcripcions dels intents d’uns alumnes de secundària de demanar una habitació d’hotel per a tres nits amb l’esmorzar inclòs, a tall de prova oral. El primer havia dit: “Bonos dias, hispania vacachones, manana manana manana [sic], nyam nyam”. Els professors del curset van explicar a l’Eva que a aquest se l’hauria de suspendre, perquè havia dit “bonos dias” i l’examen havia tingut lloc a les 4 de la tarda. El segon havia fet: “Bonos tardis. Zhree, zhree, nochis. Disayuno tamben”. Aprovat!

Tot plegat és una mostra més del que a Anglaterra es diu dumbing down: una mancança creixent de coneixements lingüístics (i culturals) i no només en el camp de les llengües estrangeres, atès que també en anglès es cometen tantes errades que fins i tot se n’està eliminant, per pura ignorància, una caracter…

El camí de la porta

Maria Serra se’l gravava quan anava a missa i se l’escoltava a la nit. Cristina Puig obria la rostisseria familiar, encenia el foc i tot seguit engegava la ràdio. Maria Josep Fàbregas l’escoltava durant l’embaràs. Montse Vives i son pare l’acostumaven a sentir des d’una vinya i els Mestre-Closa, tot collint avellanes. Ina Sanabré l’escoltava amb el transistor a la butxaca del davantal i el primer so que va sentir la seva filla és la sintonia del programa (a la sala de parts, la ràdio devia estar a tot drap, entre crits i plors). Oriol Subirana el va escoltar des d’un globus aerostàtic, un ultralleuger i un parapent. Només li va faltar sentir-lo en caiguda lliure. Steffi Batlle va créixer amb El suplement de Xavier Solà i associa cada etapa de la seva vida amb un moment del programa. Em pregunto a què associa allò que Solà deia sovint: “Volta’l!”. Potser a una graellada de carn, encara que difícilment una graellada es podria considerar una etapa de la vida. El be hauria de ser molt bo.

Present!

A la plana web del British National Party se’ns assegura que aquest no és ni racista ni violent. Però des que tenen dos diputats a Brussel·les (i la cobertura mediàtica corresponent) diversos membres dels grups antiracistes que els criticaven abans de les eleccions europees han estat amenaçats de mort i un d’ells (Gary McNally), agredit al carrer, acusat pels que l’atonyinaven de ser un “traïdor a la pàtria”. El BNP, és clar, ha asseverat que no hi té res a veure, amb aquests fets tan desagradables.

La Falange de les JONS, com que no ocupa cap escó ni a Europa, vindria a ser una mena de cosí pobre espanyol del BNP. Una fusió curiosa de sindicalisme, nacionalisme, fe i feixisme antiquat (“Nuestro Estado será un instrumento totalitario al servicio de la integridad patria”, diu el seu programa), aquesta gent que als anys 50 cridava “no queremos reyes tontos” ara s’empara en la Constitució per justificar una protesta imminent contra una consulta no partidista sobre la independència (catal…

Primeres lectures

Si vol quedar bé en un te amb pastes, ha de citar L’illa del tresor com a una de les primeres lectures que més el va impactar. Cal que hi afegeixi dos detalls importants: el va llegir assegut a terra (és la postura més correcta) i durant un estiu (malgrat la xafogor, no es va desmaiar perquè la novel·la el tenia completament atrapat). També quedarà bé citant Les aventures de Guillem Brown i, en ambients informals, els tebeos de Bruguera. Però mai Cavall Fort.
A El món de l’estiu de RAC1, els dilluns, Xavier Carmaniu defensa amb simpatia i humor (no els confonguem, seria com confondre tristesa i bolero) una secció dita Rebobinem, sobre els anys de la nostra infantesa. L’altre dia va tractar les primeres lectures i Carmaniu va evocar clàssics com ara Puck, Els cinc (els de l’illa Kirrin, perquè ens entenguem) i Torres de Malory, un internat per a senyoretes en què, contra tot pronòstic, cap d’elles no fumava marihuana. Sobre Els Hollister, Carmaniu va revelar una dada inquietant: darrere…

Obrim les comportes

Fa un munt de lustres, l’Enric Gomà –l’escriptor que, entre moltes coses més, fa dues columnes tan setmanals com impagables per a aquest diari– treballava per a un altre periòdic i en un article d’aleshores va inventar el mot panxacontentisme (que descriu amb precisió l’estat d’ànim de segons quins sectors de la societat catalana). Els correctors de torn, però, no l’hi van admetre i panxacontentisme mai no va arribar als ulls dels lectors.

D’on ve aquesta tendència dels lexicògrafs catalans a escodrinyar qualsevol neologisme –per comú que sigui– com si estigués perillosament empestat? Maco, per exemple, no es trobava en cap diccionari entre els molts que jo consultava a finals dels setanta, tot i que aleshores era, de bon tros, l’adjectiu més utilitzat (o abusat) per la població catalanoparlant sencera. Ja fa un bon grapat d’anys que la cèlebre lexicògrafa nord-americana Erin McKean ha anat insistint que, amb l’aparició dels diccionaris en línia, ja és hora que s’hi admetin absoluta…

Cinc cèntims

Si hem de jutjar per un reportatge extens publicat la setmana passada a l’AVUI (o per la pròpia experiència) hi ha hagut un augment del nombre de captaires als carrers de Barcelona; igual de previsible ha estat l’augment de les crítiques envers aquests indigents: que si la Guàrdia Urbana hauria de treure’ls de la vista, que si ells (els mendicants, no els municipals) són uns aprofitats que només volen emborratxar-se etc.

Personalment, sempre intento donar-los un euro pel cap baix, per borratxos que siguin, segurament a causa del meu únic i espero que últim intent de fer de captaire (Londres, 1981): estava a l’atur i sense sostre fix, de manera que els de la seguretat social em van allotjar en un hostal en què un cuiner exmilitar servia tres àpats diaris segons un horari estrictíssim; és a dir, si no hi eres a les hores estipulades, no menjaves. Com que es considerava que jo tenia les necessitats alimentàries cobertes, en metàl·lic només rebia l’equivalent actual d’uns 6 € cada setmana…

Hi havia un negre, un moro i un sionista

És clar que no tots els catalans som racistes, però com que Catalunya mira sempre cap a Europa i a Europa déu-n’hi-do el racisme que hi ha, doncs és lògic que aquí tampoc no n’estiguem lliures. Per exemple, he assistit a mantes converses en què s’assignen atributs negatius a tots els membres d’un grup determinat tan sols perquè comparteixen el mateix fenotip.

Segons aquesta mena d’anàlisi primitiva, els “negres” solen ser afables però curtets; pel que fa als “moros”, se sol dir que no només són de baixa estofa sinó també llestos i enganyosos: un prejudici contradictori, tal com Josep Anglada va demostrar inconscientment quan, en el quart congrés del seu petit partit (novembre del 2008), va xisclar que la majoria dels musulmans residents al país eren “xusma” i poc després que la missió de “cada musulmà” era “governar el món”. En què quedem: els “moros” són xusma ximple o uns conspiradors murris?

Se’m va acudir que, dins l’espectre del racisme actual, els “moros” hi ocupen un lloc al mi…

Es fa llarg esperar

Els que no escriuen ho tenen difícil per imaginar com se sent i els escriptors ja publicats se n’obliden com més aviat millor: el rebuig, el rebuig constant i implacable de manuscrit rere manuscrit per editorial rere editorial, durant dos, cinc o quinze anys, fins que qui escriu acaba pernejant als llimbs de la no-publicació, convençut que mai no podrà connectar amb cap lector alhora que sap que ja no pot deixar d’escriure. (És aleshores que molts autors descobreixen un cert gust per segons quines begudes alcohòliques.)

El cas emblemàtic és el de John Kennedy Toole, l’autor nord-americà d’Una conxorxa d’enzes, escrit l’any 1962 i rebutjat repetidament fins al 1980 (Toole, impacient, es va suïcidar el 1969). D’exemples semblants no en falten: el recull Dubliners de James Joyce va ser refusat per 22 editorials; la primera novel·la de Stephen King (Carrie), per 30; i Zen i l’art de la motocicleta de Robert Pirsig (publicada en català el 2005) per 121: el rècord fins a la data.

I els coment…

Tradicions d'Espanya

Els diumenges, al matinal Con Buena Onda d’Onda Cero, Merche Carneiro ens acosta a les festes espanyoles, amb el to entusiasta i una mica falangista d’Encarna Sánchez, aquella locutora de record inesborrable –i és que no hi ha manera-. A Los Bérchules, a Andalusia, a l’agost celebren la nit de Cap d’Any i engoleixen els dotze grans de raïm de rigor. Uns dies després continuen amb el dia de Reis (es veu que els nens ho demanaven molt). A Catoira, a Galícia, celebren una romeria viquinga, amb tots els romeus amb cascos banyuts cridant “Per Thor! Per Odín!”. A Nalda, a la Rioja, unes carreres dites de galls, on uns genets airosos els arrenquen els caps d’una estrebada. Al matí celebren una carrera de galls per a nens, amb clares intencions pedagògiques, segons l’alcalde. A un poble que ara no en recordo el nom, munten una competició de llançament d’aixada. Carneiro va preguntar si no era una tradició un pèl arriscada. Per si de cas, jo no hi aniria de públic. Però cadascú és lliure i amo…

Embolica que fa fi

A l’avió de tornada de Londres, fa quatre dies, havent-me cruspit un sandvitx comprat en una botiga de la cadena britànica d’entrepans Prêt à Manger (coneguda pels seus nombrosos clients com a Pret, a seques i alliberada del circumflex) em va cridar l’atenció un text força llarg, imprès a l’embolcall ja buit. Feia: “Els alvocats són temperamentals. Quan són durs, són repel·lents. El nostre hortolà, en Paul, té una cambra especial per fer madurar alvocats. És calenteta i plena de safates d’alvocats que ell gira a mà (una mica com es fa amb el xampany). Pret: tot ho fem a casa”.

No tenia temps ni per dir Jesus Christ on a bicycle perquè a l’embalatge de les meves postres, un pastisset de poma també elaborat pels de Pret, vaig notar que hi havia encara més text que al del sandvitx: “Demanem disculpes per l’horrorós embolcall de plàstic. Sabem que a casa, un cop tret un pastís del forn, te’n menges un tros gran, en recompensa de tanta feina, i guardes la resta en una capsa de llauna amb u…

Ball de llàgrimes

L’altre dia, a El matí de Catalunya Ràdio de l’estiu, Pere Mas va preguntar a l’home del temps Jofre Janué si podia explicar als oients què són les llàgrimes de Sant Llorenç. Tot seguit, Janué ens va sorprendre amb una resposta críptica: “Seria una mica llarg”. A mi em sembla que una mica llarg d’explicar és la política exterior del Pakistan, però no les llàgrimes de Sant Llorenç. Davant d’aquesta evasiva tan misteriosa, Pere Mas va haver d’aclarir: “En tot cas, són estels fugaços”. Amb aquesta resposta, Janué ja hauria fet. A l’acte, el meteoròleg va afegir que no tenia temps d’explicar d’on vénen. Mas no l’hi havia demanat, només volia informar els oients de què parlaven. Amb tant terrorisme islàmic com hi ha, cal situar bé els conceptes. Janué va explicar que és un fenomen que es produeix sempre cap aquesta època. Implacable, Mas va concretar que es dóna sobretot al voltant de Sant Llorenç, el deu d’agost. Per un moment, a casa vam tenir la sensació (inclosa la minyona i el masover…

Cadàvers il·lustres

Les editorials nord-americanes –segons un reportatge recent del setmanari londinenc The Observer– han descobert, exultants, que la mare dels ous pon molt més quan és morta: mai no s’ha furgat tan frenèticament, pel que es veu, als arxius de les universitats dels Estats Units a fi de trobar manuscrits inèdits d’autors tan traspassats com prestigiosos.

D’aquí la publicació imminent de llibres abans desconeguts de Styron o Tolkien (de qui acaben de desterrar un poema èddic basat en la llegenda nòrdica de Sigurd i escrit en versos al·literats, que no deu ser ben bé al gust dels lectors que frisen per regressar a la Terra Mitjana). Tan àvides són, les llengües de segons quins editors, que ja han escurat algunes engrunes gens gustoses. Com ara una novel·la policíaca de Graham Greene, de la qual, inacabada com és, mai no en descobrirem el desenllaç. Encara més dubtosa és la decisió de treure a la llum L’original de la Laura, una novel·la de Nabokov que aquest menystenia fins al punt de demana…

Reciclistes

A Suïssa –segons el meu cunyat, que hi vivia fins fa poc–, pobre de tu si no recicles les teves escombraries amb la precisió d’un químic experimental. Hi ha suïssos que han de dedicar ben bé mitja hora diària a la separació de les deixalles orgàniques de les completament inanimades; o el vidre verd del vidre transparent i sobretot del vidre ambre; o les piles de les piles recarregables i les piles recarregables de les piles botó; o el cartró del paper de diari; o el plàstic PET del plàstic gens PET. I ho fan, això, els del país de la xocolata serrada, no pas perquè tots plegats pateixin nit i dia per la precarietat del medi ambient, sinó perquè la policia té el dret i el deure d’inspeccionar les bosses d’escombraries; i si hi troben algun article que no ha estat dipositat al bidó de residus adequat, esbrinen, a través de qualsevol pista que els ofereixi la bossa en qüestió, on viu el veí culpable i tot seguit li posen una multa.

L’altre dia jo explicava tot això al programa Cel obert d…

Pensant en tu

En una pausa publicitària de Catalunya Informació, entre l’incendi d’un avió a París i unes declaracions d’Ahmadinejad, vaig sentir un anunci que em va tocar el cor. Que jo sàpiga, només l’emeten per la ràdio. Una dona va revelar una dada interessant: “Per abaixar el preu del seu producte, Llet Pascual podria deixar de recollir llet a diari i recollir-la cada tres dies”. Quina bona idea, em vaig dir, així compraré la llet més barata i podré gastar-me els estalvis en una piscina en forma de ronyó i amb l’escut del Barça enrajolat al mig. Però tot seguit un home de veu engolada va advertir: “Podríem, però no ho fem”. Aquí em va caure la casa a sobre, el meu projecte s’acabava de paralitzar només perquè a Llet Pascual no poden renunciar a la qualitat del seu producte final. Tenen un compromís amb els clients lactants. La qualitat i la nostra salut són la seva raó de ser (és com una mare per a tots els consumidors). A l’anunci anterior, d’Hipercor, parlant dels seus descomptes, ens havien…

Karim!

Havent viscut aquí des de fa un quart de segle, m’ha estat impossible no observar la tendència ocasional de les forces d’ordre públic a detenir joves independentistes i enviar-los a la garjola durant una temporada, acusats de delictes abominables, per acabar deixant-los en llibertat sense càrrecs.

Van començar amb la Núria Cadenas –que als 18 anys va començar un periple penitenciari que en va durar cinc– i van continuar amb, entre d’altres, Francesc Franki Argemí (acusat d’arrencar una bandera espanyola d’un balcó municipal, el 2002), Èric Bertran, de 14 anys (acusat el 2004 de pertànyer a una banda terrorista inventada per la J.K. Rowling) i Jaume Roura (per haver profanat la nació espanyola tot calant foc a una foto del rei d’aquesta, el 2007).

Fa dues setmanes van acusar (sense proves) un vilanoví de 24 anys d’haver agredit un mosso d’esquadra durant una manifestació antibancària a Barcelona, el 2008. Com que no pot pagar la multa de 400 €, haurà de passar 50 dies a la presó. Una si…

Una quants homes bojos

Mad Men és una sèrie de Matthew Weiner (guionista i productor de The Sopranos) un DVD de la primera temporada de la qual (emesa aquí al Cuatro, en castellà) he estat mirant al ritme calmós d’un capítol per setmana, tot assaborint, amb un plaer difícil de precisar, l’ambient del món de les agències de publicitat nord-americanes a principis dels anys seixanta: el fum de tabac omnipresent; els diàlegs automàticament masclistes; les esposes dels publicistes, joves i (des)enganyades; els cops d’ull al món beatnik emergent; els decorats d’una versemblança a prova de bomba, i els arguments feliçment lliures tant d’assassinats com de policies.

Al principi de la sèrie, s’explica el perquè del títol: els publicistes d’aquella època es deien ad men (homes d’anuncis) però atès que les seves agències es concentraven a l’avinguda nova-iorquina de Madison, aviat se’ls va començar a dir mad men (homes bojos). El que no s’hi diu és que aquesta expressió la van encunyar els de la revista nord-americana …

Fusters interplanetaris

Pensava que al cap d'uns dies de l'aniversari de l'arribada d'Armstrong i Aldrin a la Lluna, algun periodista hauria mencionat la polèmica interestel·lar que hi va haver arran d'aquell viatge; però no. Breument: segons l'ufòleg anglès Timothy Good, Armstrong -poc després de la seva tornada, en el curs d'un simposi de la NASA- va confessar que, mentre es feia l'aterratge, la tripulació havia vist dues naus enormes d'origen desconegut a la superfície lunar. Comentaris semblants han estat atribuïts a molts altres astronautes: el 1962, per exemple, Scott Carpenter deia que havia vist un ovni mentre pilotava el seu Mercury 7. Durant anys, jo desitjava amb urgència que aquests objectes desconeguts existissin i que fossin d'origen extraterrestre i que baixessin a la Terra d'una vegada i posessin fi a totes les coses que em feien la vida insuportable, des de les passarel·les de moda fins a la cara de la Margaret Thatcher. I no era l'únic: va ser…

Noticiari perpetu

Suspenen a l’agost L’informatiu vespre de La 2. A mi m’ha sabut greu aquesta decisió (i tot apunta que serà per sempre), perquè els dies en què estic àvid d’informació i periodisme plural gaudeixo de tres hores llargues de notícies sense –quasi- interrupció. Sopat i en pijama, començo a dos quarts i mig de vuit amb l’Infovespre de BTV i el seu periodisme de proximitat, centrat en notícies de la ciutat de Barcelona. Segueixo després a les vuit amb L’informatiu vespre de La 2, des d’on Mireia Bonache m’ofereix l’actualitat més immediata. Després de vint-i-cinc minuts en què l’absència de noticiaris m’aboca a mirar el canal 3/24, llegir diaris digitals o trucar un amic per continuar-me informant (si no en trobo cap, marco el 010 i faig qualsevol consulta –sobre una sastreria del carrer Sepúlveda és la més habitual-). Quan falten cinc minuts per les nou, a Noticias Cuatro Iñaki Gabilondo em solaça amb una de les seves prèdiques diàries i em dicta quines opinions haig de tenir per ser (rec…

Parlant amb perdó

Durant l’entrevista de Núria Riquelme a Joan Herrera (El món a l’estiu, RAC1), ell va declarar sobre l’augment de l’atur: “Davant d’aquesta situació, si em permet l’expressió, bastant fumuda”. Per recobrar els sentits, em vaig prendre unes sals. Fumut és un eufemisme de fotut. Un eufemisme és una forma suau i inofensiva que es fa servir en comptes d’una altra considerada més aspra. Moreno és un eufemisme de negre. Tenir la tia Maria és un eufemisme de tenir la regla (pagaria perquè algú ho digués davant meu). Per aquesta raó, no s’entén gaire com és que Herrera va demanar que se li permetés dir fumut. Tindria sentit en el cas que volgués dir malparida o xuloputes, parlant amb perdó.
Poc després, tot elogiant la fermesa, la gallardia i el saber estar del govern, Herrera va apuntar: “Contrasta amb la frivolitat, si em permet, amb què Convergència ha afrontat el debat del finançament”. Si ell creu que CiU ha actuat frívolament, no li cal cap permís de ningú. Encara menys el de l’entrevist…

El pesat del pub

Quan us toqui prendre una copa a Anglaterra, aneu amb una mica de compte: en el moment més inesperat us podeu trobar assetjats per un senyor de mitjana edat, amb uns ulls acervesats que encara aspiren a ser penetrants, que porta una corbata de ratlles mig desfeta i una americana de color marró fosc tacada de flocs de cendra oblidada.

Aquest és l’Home del Pub, el setciències anglo-saxó que tot ho sap sobre qualsevol notícia d’aquelles que fa anys que fan la volta al món. Us assegurarà, per exemple, que a Kennedy el va matar un agent incontrolat de la CIA; i la Marilyn Monroe, un escamot de mafiosos (amb un ènema enverinat). Sap que la princesa Diana va morir perquè un emissari del príncep Carles li va sabotejar el cinturó de seguretat; i que el Priorat de Sió, on s’ha dit que viu l’últim descendent biològic de Jesucrist, és autèntic precisament perquè els inventors del dit Priorat van confessar fa temps que era una fabricació de cap a peus.

L’última revelació de l’Home del Pub (em va ar…

Sí que hi ha dret

A finals de juny, la Rosemary Dean, de 60 anys, va entrar en una botiga de regals al poble de Shanklin, a l’illa de Wight, al sud d’Anglaterra, acompanyada per la seva germana Ann. En gal·lès –perquè eren gal·leses– les dues comentaven els preus dels articles a la venda; de cop, la propietària els va dir que no toleraria que es parlés gal·lès a la seva botiga i que seria millor que marxessin.

La Rosemary, estupefacta, va preguntar si ella (la botiguera) hauria reaccionat així si les germanes haguessin parlat qualsevol altra llengua parlada a la Gran Bretanya, com ara (i ho va dir sense ironia) l’hindi. La botiguera va respondre, textualment: “Però no esteu pas parlant un altre idioma, sinó el gal·lès, oi?”. En tornar al seu país, la Rosemary va denunciar la botiguera a la Comissió Gal·lesa per als Drets Humans i la Igualtat. (Havent llegit la notícia a la plana web de la BBC, se’m va acudir que, previsiblement, si tots els catalans que han estat tractats malament d’una manera o altra …

Tinc un somni

Hola, Comunitat Valenciana. Com m’agrada, poder parlar directament amb vosaltres, la gent que serveixo com a president vostre. En els últims mesos he estat acusat de tota manera d’irregularitats, com ara portar certs trajos. I coses pitjors. La Generalitat valenciana ha hagut de gastar milions dels vostres diners per rebutjar les acusacions, uns diners que ja no es poden gastar per reparar carreteres o pagar els sous dels mestres d’escola.

He après una cosa, això és, en la vida un ha de triar! Seria fàcil acotar el cap i callar. Això és el que fan els perdedors, la majoria. Però visc en una comunitat mediterrània i sé molt bé que només els peixos morts segueixen el corrent. Cal lluitar per a la nostra Comunitat! I ho faré. Però no com a president de la Generalitat. No tornaré a ser candidat presidencial mai més. Si ho fes, no seria una cosa bona per a la Comunitat Valenciana. Tingueu confiança en la meva decisió. No puc continuar com a president i malgastar milions i milions dels vostr…

Més que la veritat

Es deia Henry Allingham, tenia 113 anys i havia lluitat amb l'exèrcit britànic durant la Primera Guerra Mundial. La notícia de la seva mort a finals del mes passat em va fer pensar inevitablement en l'avi, Albert Patrick, que també havia fet el soldat a les trinxeres de Picardia. Quan jo era preadolescent passava força temps a casa seva, on no parava de llegir còmics bèl·lics; en veure les il·lustracions d'atacs amb gas mostassa o d'avions fràgils que atacaven tommies alarmats, sovint preguntava a l'avi si havia vist o viscut coses semblants. Solia amollar algun gemec, disgustat, abans de fer-me'n cinc cèntims, d'aquella guerra, només per fer-me entendre que la imatge que en donaven els còmics no era gens versemblant. Explicava coses que no hi sortien mai: durant una nit sencera ell i tres companys més havien hagut de seure damunt un altre per evitar que aquest fugís a la rereguarda (els jutges militars l'haurien fet afusellar a l'acte); la pèrdua d…

Parlem-ne

Quan vaig aprendre el català a finals dels 70, ho vaig trobar normal, que la gent d'aquí se'n sorprengués una mica: al cap i a la fi n'hi havia ben pocs, aleshores, d'estrangers catalanoparlants. 30 anys després, però, confesso que ja no sento la mateixa frisança d'autosatisfacció quan algú es queda de pasta de moniato només en sentir un londinenc que parla la llengua adoptada de la Patrícia Gabancho. És més, diria que a aquestes altures, per estranger que un sigui, parlar català ja no té cap mèrit, sent com és res més que un primer pas natural. De fet, només els catalans encara se'n fan creus. A la dona bolivianoalemanya d'un amic meu català, que va aprendre la llengua materna del seu marit en mig any, la sorprèn -i molt- que al cap d'un lustre, molta gent continua meravellant-se d'aquesta proesa, com si ella hagués après a recitar de memòria el Segon llibre de Samuel en l'hebreu original o a empassar-se tres dotzenes d'ous crus sense treur…

Ira

El 15 d'agost de 2004, Atafeh Rajabi, una rea iraniana de 16 anys -condemnada per "haver-se comportat d'una manera gens casta"- va ser penjada a la ciutat de Neka, al nord del país. Un any després, a la mateixa ciutat, desenes d'oficials de la Guàrdia Revolucionària Islàmica van ser detinguts als cinc bordells on explotaven una xarxa d'esclaves sexuals menors d'edat. Va resultar que Atefeh havia estat una de les seves víctimes. (Per a més informació: Iranfocus.com.) Poc després, amb el suport incondicional d'aquesta Guàrdia Revolucionària, Mahmud Ahmadinejad va ser elegit president del país. Aleshores no estava de moda criticar el règim iranià -el discurs antiamericà/antisionista del nou líder va ser ben acollit per segons quins sectors de la població occidental- i l'escàndol dels bordells de Neka no va tenir gaire ressò. Però ara que -arran de les poc creïbles eleccions del juny- s'ha descobert que el règim iranià és despòtic i assassí, s'…

La paciència d'uns quants sants

Feia més de sis anys que no havia visitat l’estació de Sants. Sabia que s’hi havien fet algunes obres, però res no m’havia preparat per al que vaig trobar tot just entrar-hi. Abans, per exemple, hi havia hagut –en posició de ferms prop de les andanes corresponents– un exèrcit sencer de màquines per vendre bitllets de Rodalies; ja s’havien reduït a tres, que atenien unes cues tan llargues que bloquejaven l’accés a aquella meitat de l’estació. Ara bé, no es veia ni cap màquina ni cap finestreta que venguessin bitllets de mitja distància (jo havia d’anar a Figueres). Al cap d’una estona, però, vaig clissar, al lluny, una horda desganada que esperava davant tres taquilles damunt les quals, al costat d’un logotip inexplicable de l’AVE, un rètol posava, efectivament, Mitja distància. Al cap de 27 minuts, ja sortia de la cua amb el bitllet a la mà quan vaig veure, amagadetes en un racó, més màquines per vendre bitllets de Rodalies que cap passatger, encara, no havia descobert. Tot Sants, de …

Beached

'Hell is other people' wrote Sartre in his 1944 play 'No Exit', although he could have been a lot more precise than that, if he'd ever found himself stuck by some stroke of unluck on a RENFE train going from Barcelona to anywhere on the Catalan coast - crammed tighter than a pig truck with vacant-eyed trippers clutching bags full of towelling and chemicals, their flimsy clothes covered in colours clashing so hard they could be collared for disturbing the peace - on a Saturday morning in the summertime; with a hangover. Never - once the train had crawled to a halt at Caldetes or Altafulla, say - had he been shaken out like so much cereal from its box, alighting in blinding light before shuffling his way onto crammed sand on which he would then have sat or stretched out with the rest of us, playing Russian roulette with ultraviolet carcinogens and gawping at an unreachable horizon, while the wind blew his newspaper into a paper irritation and the surrounding sound (k…

Els bons costums

El director de cinema Albert Serra (Honor de cavalleria; Crespià, the film not the village -quin títol més bo-), s’ha estrenat com a col·laborador a Versió càmping de RAC1, els dilluns cap a quarts de sis. A Serra l’anuncien amb l’eslògan següent: “Dirà el que li donarà la gana”. Jo ja ho donava per fet, no calia que s’hi cansessin. Que Serra no es deixa arrossegar pel gregarisme més adotzenat, va quedar prou clar quan va dir que no li interessava el cinema pornogràfic. Escriptors, directors, artistes i altres espècimens de la cultura, és bastant habitual que es declarin apassionats del porno. Ho fan públic com si revelessin un gran secret (si ho fos de debò, se’l callarien, en lloc de pregonar-ho). N’hi ha que tot seguit despleguen els seus coneixements sobre la matèria: que si aquella obra mestra de la pornografia hongaresa, que si aquella estrella del porno búlgara, baixeta i mamelluda. Sovint citen, amb grans elogis, la mítica Orgia anal a la taxidèrmia, que als anys seta…

Per terra, mar i aire

Ha nascut un esport nou, el tir a la SGAE. Entre molts altres retrets, se l’acusa de cobrar comissions abusives als autors. Sovint ho denuncien productors, directius de cadenes, etc., que abans vendrien la seva germana a un harem que permetre que cap autor cobrés els seus drets. Aquestes suposades comissions abusives, en el meu cas, com a guionista de televisió, no arriben a un 10 %. Menys del que em cobraria un agent. També acostumen a retreure a la SGAE la seva opacitat, quan el que ells practiquen és la pura tenebra. Alguns productors paguen part del sou dels seus empleats amb drets d’autor, que furten dels autors veritables. O bé signen guions en els que no hi han intervingut, només per quedar-se part dels diners. Com a autor, tinc uns quants greuges contra la SGAE, però em sembla estratosfèric que pretenguin defensar-me aquells que aspiren a eliminar els drets d’autor o apoderar-se’n. Només gràcies a la SGAE i al seu esplèndid servei jurídic (que guanya els plets contra les caden…

Si t'ha agradat...

L’escena que els explicaré va passar fa uns quants anys, tot fullejant novetats en una llibreria de Barcelona. Tenia un llibre a les mans i dubtava si comprar-lo o no, i aleshores un llibreter se’m va acostar per darrere i em va dir en veu baixa: “Aquest se’l va quedar ahir el Quim Monzó”. No em va dir si li havia agradat o què, només que l’havia comprat, però jo vaig picar l’ham. “Si li agrada al Monzó”, vaig pensar sense pensar, “és que és bo”. El vaig comprar. Era una novel·la traduïda a l’anglès de Sergei Dovlátov, The Compromise, i sí, estava molt bé. Monzó, que potser havia comprat el llibre per regalar-lo, o perquè li agradava el dibuix de la coberta, me l’havia recomanat sense saber-ho. Més enllà de la confiança --i de la indiscreció--, en aquell moment el llibreter va servir-se d’un dels trucs més actuals de la publicitat cultural: el consum per associació.

Cada cop més, pel que es veu, necessitem un estímul a l’hora de comprar llibres. Si et va agradar en Tal, ens proposen el…