Antipatia saludable

Sento admiració i respecte per la televisió antipàtica, pels presentadors secs, aspres, sorruts, una mica malcarats i tot. Dit d’una altra manera, algú amb qui no ens n’aniríem un estiu a les Ardenes. Sóc conscient que l’antipatia no és una actitud gaire apreciada per la població civil catalana. Ara bé, entre els catalans hi podem trobar casos meritoris d’antipatia acusada i, en ocasions, extrema. Durant anys, m’he dedicat a elaborar una llista dels dependents i cambrers de Barcelona que destaquen per la seva antipatia aguda (en selecciono els més notables i constants, no pas algú que un dia et fa una simple mala contesta sense una vocació antipàtica verdadera). Dono fe que, en un rànquing hipotètic de la Unió Europea, l’antipatia dels catalans no ens deixaria en un mal lloc. Per desgràcia, en alguns casos tota aquesta tasca incívica i asocial d’altíssima qualitat va desaparèixer anys enrere perquè la botiga o el bar van tancar (una llàstima, cims tan alts d’antipatia haurien merescut beneficiar-se de desgravacions fiscals específiques). O bé l’antipatia va cessar per defunció del subjecte antipàtic. Em demano si poc abans d’expirar va mantenir la seva antipatia amb enteresa o bé, en un moment de debilitat o confusió mental, es va permetre alguna paraula amable. Davant dels nens, confio que no.
A la televisió, en canvi, l’antipatia hi és molt escassa. Els presentadors acostumen a embafar els espectadors amb somriures amples i llefiscosos, mirades seductores i còmplices, amanit amb una simpatia que sona com un piano de maneta. Em recorden els venedors immobiliaris, amb els seus trucs barats i aquelles estratègies de can Paquetilla. Perquè a la vida real, si ens trobéssim algú que ens tractés amb la calidesa i la proximitat d’un presentador de televisió, sospitariem que ens intenta timar, o entabanar, o vendre’ns un apartament a Torredembarra. Per això, quan descobreixin un presentador tirant a malcarat i una mica esquerp, que no es deixa anar pel pendent de l’afabilitat teatral i la cordialitat neuròtica, hauran trobat un tresor. Qui sap si tindrem sort, aquesta temporada que estem a punt d’encetar.


Enric Gomà, Time Out, 27 d'agost del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma