divendres, 21 d’agost de 2009

Cinc cèntims

Si hem de jutjar per un reportatge extens publicat la setmana passada a l’AVUI (o per la pròpia experiència) hi ha hagut un augment del nombre de captaires als carrers de Barcelona; igual de previsible ha estat l’augment de les crítiques envers aquests indigents: que si la Guàrdia Urbana hauria de treure’ls de la vista, que si ells (els mendicants, no els municipals) són uns aprofitats que només volen emborratxar-se etc.

Personalment, sempre intento donar-los un euro pel cap baix, per borratxos que siguin, segurament a causa del meu únic i espero que últim intent de fer de captaire (Londres, 1981): estava a l’atur i sense sostre fix, de manera que els de la seguretat social em van allotjar en un hostal en què un cuiner exmilitar servia tres àpats diaris segons un horari estrictíssim; és a dir, si no hi eres a les hores estipulades, no menjaves. Com que es considerava que jo tenia les necessitats alimentàries cobertes, en metàl·lic només rebia l’equivalent actual d’uns 6 € cada setmana (per a sabó i dentifrici i coses així).

Bé, doncs, una nit que tenia força gana, atès que ja havia arribat tard tant al dinar com al sopar (i se m’havia exhaurit l’assignació setmanal) no vaig tenir més remei, o així m’ho va semblar, que demanar almoina al carrer. La majoria dels que importunava brandaven el cap sense dir res, un parell es fotien de mi, i un jove tan jove com jo em va donar deu penics; en fi, no vaig reunir prou diners per comprar res comestible i ho vaig deixar córrer, tan enrabiat com humiliat. I encara sort que en aquella època –al contrari de la Barcelona d’avui– no hi havia una ordenança municipal que hauria autoritzat qualsevol bobby a fer-me desaparèixer, no fos cas que la meva presència pidolaire fes malbé la imatge altrament impecable de la ciutat.

Matthew Tree, Avui, 21/08/2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir