dimarts, 18 d’agost de 2009

Embolica que fa fi

A l’avió de tornada de Londres, fa quatre dies, havent-me cruspit un sandvitx comprat en una botiga de la cadena britànica d’entrepans Prêt à Manger (coneguda pels seus nombrosos clients com a Pret, a seques i alliberada del circumflex) em va cridar l’atenció un text força llarg, imprès a l’embolcall ja buit. Feia: “Els alvocats són temperamentals. Quan són durs, són repel·lents. El nostre hortolà, en Paul, té una cambra especial per fer madurar alvocats. És calenteta i plena de safates d’alvocats que ell gira a mà (una mica com es fa amb el xampany). Pret: tot ho fem a casa”.

No tenia temps ni per dir Jesus Christ on a bicycle perquè a l’embalatge de les meves postres, un pastisset de poma també elaborat pels de Pret, vaig notar que hi havia encara més text que al del sandvitx: “Demanem disculpes per l’horrorós embolcall de plàstic. Sabem que a casa, un cop tret un pastís del forn, te’n menges un tros gran, en recompensa de tanta feina, i guardes la resta en una capsa de llauna amb un decorat floral, tal com ho solia fer la teva àvia! Imagina, doncs, que el nostre embolcall penós és una capsa per guardar-hi pastissos. És l’única manera que podem assegurar que el pastís es mantingui humit i deliciós. La bellesa –tal com passa sovint– és a dins”.

En aterrar a Barcelona, em vaig sentir alleujat i tot. Aquí, com a mínim, si demanes un entrepà, qui te’l serveix, en comptes de parlar de la teva àvia o del jardiner que li gira els alvocats, es limita a demanar si vols el pa amb tomàquet. Com a màxim, et recomanarà el fuet de la casa perquè, t’assegurarà, és molt bo. (De Castellterçol, potser afegirà, amb cara de complicitat). Realment, sembla mentida que hi hagi gent –no enemiga– que encara vol saber si algun dia tinc pensat tornar a viure al país on vaig néixer.

Matthew Tree, Avui, 18/08/2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir