Es fa llarg esperar

Els que no escriuen ho tenen difícil per imaginar com se sent i els escriptors ja publicats se n’obliden com més aviat millor: el rebuig, el rebuig constant i implacable de manuscrit rere manuscrit per editorial rere editorial, durant dos, cinc o quinze anys, fins que qui escriu acaba pernejant als llimbs de la no-publicació, convençut que mai no podrà connectar amb cap lector alhora que sap que ja no pot deixar d’escriure. (És aleshores que molts autors descobreixen un cert gust per segons quines begudes alcohòliques.)

El cas emblemàtic és el de John Kennedy Toole, l’autor nord-americà d’Una conxorxa d’enzes, escrit l’any 1962 i rebutjat repetidament fins al 1980 (Toole, impacient, es va suïcidar el 1969). D’exemples semblants no en falten: el recull Dubliners de James Joyce va ser refusat per 22 editorials; la primera novel·la de Stephen King (Carrie), per 30; i Zen i l’art de la motocicleta de Robert Pirsig (publicada en català el 2005) per 121: el rècord fins a la data.

I els comentaris! A La plaça del Diamant de la Rodoreda, com se sap, se li va denegar el premi Sant Jordi del 1960, perquè era, entre d’altres coses, “una novel·leta cursi”. A un John Le Carré encara desconegut una editorial li va dir que “no tenia cap futur”. I s’acaba de descobrir que, el 1952, una prestigiosa editorial anglesa va qualificar El senyor de les mosques –l’opera prima del posterior premi Nobel William Golding– de “nyap absurd i avorrit”.

Hi ha autors inèdits que hi troben un cert consol, en aquests fracassos primerencs d’autors famosos. Pel que fa a mi –autor inèdit des de fa massa temps en la llengua de ma mare (en bona part per culpa meva)– no em conhorten gens. Segons quines begudes alcohòliques, sí, encara. Salut, doncs. I força.

Matthew Tree, Avui, 19/08/2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma