dilluns, 31 d’agost de 2009

L’origen del best-seller

En aquest agost de calors apocalíptiques, ha passat desapercebuda la notícia que publicava aquest diari diumenge passat: la revista Reader’s Digest –coneguda a Espanya amb el nom de Selecciones del Reader’s Digest– es va declarar fa uns dies en bancarrota. De moment, la situació de fallida només afecta l’edició dels Estats Units, però es tem que arrossegui les seves filials a tot el món. Davant d’aquesta informació, alguns es preguntaran: «Ah, ¿però existien encara les Selecciones?». D’altres alçaran la vista del diari, mirant cap al no-res, i provaran de recordar on guarden els vells exemplars que havia col·leccionat el seu pare, o el seu avi... Amb el seu format petit, entre llibre i revista, les Selecciones eren fàcils de guardar i donaven sensació de biblioteca. El primer número va aparèixer als Estats Units el 1922 i l’edició espanyola va arribar 30 anys més tard. Els seus articles es traduïen de l’edició americana i, en ple franquisme, eren sovint una excentricitat que funcionava sobretot pel seu to conservador i alhora cosmopolita. Aquests dies he recuperat un exemplar del 1977 que guardava. «La revista més llegida del món», proclama la portada. Les seves 150 pàgines inclouen articles com «¿Per què s’envelleix?», «Praga conserva l’altivesa», «Una llum en les tenebres: Ray Charles» o «Finor i exotisme de la cuina xinesa».

Juntament amb els articles, la revista publicava acudits, anècdotes, cites i relats. És molt probable, a més, que entre els seus èxits se li hagi d’atribuir la invenció de l’estil de best-seller com a tal. Cada número oferia resums de novel·les d’èxit, molt llegits, i l’editorial també publicava el que anomenaven «llibres condensats». En un sol volum, s’incloïen quatre o cinc novel·les a les quals se’ls havia eliminat la part sobrant. ¿Què era la part sobrant? Doncs descripcions massa llargues, monòlegs, adjectius difícils… És a dir, la literatura. Algú llegia i païa per a nosaltres les novel·les, i el resultat, aquella reducció, solien ser unes 70 pàgines de pura adrenalina. Així és com em vaig cruspir, per exemple, Los niños del Brasil d’Ira Levin. En vaig tenir prou amb una hora de lectura trepidant. De vegades, quan fullejo un best-seller actual, d’aquelles que funcionen per la simplicitat del llenguatge i el refugi dels tòpics, me’n recordo de les novel·les condensades de les Selecciones: que ràpid que es llegien i que bé que quedaven a la biblioteca.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 d’agost del 2009.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir