Tradicions d'Espanya

Els diumenges, al matinal Con Buena Onda d’Onda Cero, Merche Carneiro ens acosta a les festes espanyoles, amb el to entusiasta i una mica falangista d’Encarna Sánchez, aquella locutora de record inesborrable –i és que no hi ha manera-. A Los Bérchules, a Andalusia, a l’agost celebren la nit de Cap d’Any i engoleixen els dotze grans de raïm de rigor. Uns dies després continuen amb el dia de Reis (es veu que els nens ho demanaven molt). A Catoira, a Galícia, celebren una romeria viquinga, amb tots els romeus amb cascos banyuts cridant “Per Thor! Per Odín!”. A Nalda, a la Rioja, unes carreres dites de galls, on uns genets airosos els arrenquen els caps d’una estrebada. Al matí celebren una carrera de galls per a nens, amb clares intencions pedagògiques, segons l’alcalde. A un poble que ara no en recordo el nom, munten una competició de llançament d’aixada. Carneiro va preguntar si no era una tradició un pèl arriscada. Per si de cas, jo no hi aniria de públic. Però cadascú és lliure i amo dels seus actes. No hem d’objectar res si algun valent, amb el propòsit lloable de mantenir una tradició secular, es llança dins d’una paella gegant d’una arrossada popular i mor entre galeres i escamarlans. Carneiro aposta per divulgar les tradicions espanyoles. Però la que ni Carneiro ni els seus companys d’Onda Cero no cal que difonguin és aquella tradició, ben viva, consistent en, quan un català viatja per Espanya, escriure-li als vidres o a la carrosseria del cotxe un dels proverbis espanyols més estesos: “Puto catalán”.

Enric Gomà, Avui, 19 d'agost del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma