Una quants homes bojos

Mad Men és una sèrie de Matthew Weiner (guionista i productor de The Sopranos) un DVD de la primera temporada de la qual (emesa aquí al Cuatro, en castellà) he estat mirant al ritme calmós d’un capítol per setmana, tot assaborint, amb un plaer difícil de precisar, l’ambient del món de les agències de publicitat nord-americanes a principis dels anys seixanta: el fum de tabac omnipresent; els diàlegs automàticament masclistes; les esposes dels publicistes, joves i (des)enganyades; els cops d’ull al món beatnik emergent; els decorats d’una versemblança a prova de bomba, i els arguments feliçment lliures tant d’assassinats com de policies.

Al principi de la sèrie, s’explica el perquè del títol: els publicistes d’aquella època es deien ad men (homes d’anuncis) però atès que les seves agències es concentraven a l’avinguda nova-iorquina de Madison, aviat se’ls va començar a dir mad men (homes bojos). El que no s’hi diu és que aquesta expressió la van encunyar els de la revista nord-americana Mad, justament.

Quan era adolescent, es podia comprar els números antics d’aquesta publicació satírico-còmica a qualsevol quiosc de Londres, i va ser a través de les seves paròdies que vaig fer el primer cop d’ull al món exòtic i histèric a la vegada dels copywriters publicitaris i, de retop, de molts altres mons d’aquells Estats Units consumits pel consumisme: els cotxes de dimensions cada vegada més desmesurades; el negoci acabat de néixer del rock’n’roll; i les primeres sèries de televisió nord-americanes: tot un gènere audiovisual, la millor mostra actual de la qual avui és, precisament, Mad Men, que recrea a la perfecció aquella època que enllaçava la llangor dels anys 50 amb el desfici rebel –i de vegades rebec– de la dècada següent.

Matthew Tree, Avui, 12/08/2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma