Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2009

Publicidad enrollada

Reconozco que, tras un período de furor, cada vez compro menos por internet. Diez años atrás, Amazon o Barnes & Noble me hubieran podido abrir una cuenta de gran cliente. Hoy, compro más a tocateja. Cuando es posible. Hace tres semanas compré un libro que me urgía mediante un portal con el que nunca había tenido tratos —PriceMinister—, lo que me obligó a abrir una cuenta. Algunos portales permiten la compra puntual sin necesidad de abrirla, pero éste no era el caso. Vi que PriceMinister es un mercadillo de compra-venta en el que la empresa garantiza el pago al vendedor o el reembolso al comprador descontento. Tras darle un vistazo, rellené los datos obligatorios y esperé. El libro me llegó en un tiempo récord, pero desde ese momento mi satisfacción por el servicio ha ido decreciendo. Cada tres o cuatro días mi buzón de correo electrónico recibe un nuevo mensaje promocional de priceminister.es. Supongo que en alguna pantalla de mi registro debía constar una casilla para impedirlo,…

El cost de l'informe

S’ha aixecat una gran polseguera a les ràdios arran de l’informe de la Generalitat que indicava quins articulistes eren afins al govern i quins no. Els tertulians de ràdio (gairebé tots articulistes) s’han afanyat a criticar-lo amb duresa i indignació (menys Toni Bolaño, que ha de parar tots els cops, com el Zorro). He sentit (a RAC 1, a Ràdio 4) dues reaccions contradictòries: la primera, considerar vergonyós que la Generalitat pagués 27.000 euros (de l’ala) per un informe tan senzill de fer. A aquestes alçades, no és cap secret de quin peu calcen molts articulistes, si socialistegen o convergentegen. Amb això no dic que els seus arguments siguin simples o calcats dels argumentaris de partit, però casualment, després de llargues elucubracions i raonaments (sovint ben escrits i interessants), acaben coincidint amb els postulats del partit al qual són afins (o arriben a conclusions que els afavoreixen). Per una altra banda, alguns tertulians de ràdio s’han esgargamellat defensant que e…

Sucs, Pocs, Fracs

Sucs. A l’Aràbia Saudita, els sucs de fruita són el refresc per defecte, segons un amic que n’acaba de tornar. A l’estiu se’n beuen a dojo però a l’hivern, quan (òbviament) no fa tanta calor, el consum baixa en picat; ara bé, les empreses de sucs continuen fabricant-ne exactament la mateixa quantitat per no perdre espai als prestatges dels supermercats; amb el resultat que al final de cada hivern, al país sencer, hi ha un excedent massiu de sucs caducats que els mateixos supermercats són obligats, per llei, a transportar sencer als abocadors; ara bé, molts d’aquests tetrabrics plens de líquids cítrics no aptes per al consum no arriben mai al seu destí final, perquè els transportistes els venen a baix preu pel camí; la demanda, pel que es veu, és tremenda, per la raó senzilla que, un cop deixats fermentar, aquests sucs caducats són capaços d’alegrar la vida de qualsevol saudita que se’ls empassi, atès que són l’únic tipus de beguda embriagadora disponible al país –si exceptuem l’aigua …

Por su seguridad

En la línea azul del metro de Barcelona, un niño que lleva siete paradas dando la vara con una pelota recibe, por fin, una muestra clara de repulsa por parte de su madre. El bofetón resuena límpido en el silencio mestizo del vagón. Tanto que atrae las miradas de la mayoría de pasajeros. Es un cachete seco, que ilustra a la perfección el conocido verso de Serrat “niño, deja de joder con la pelota”. El niño lloriquea, abrazado al balón, y empieza a pronunciar frases más o menos ininteligibles que terminan todas en por qué. La madre abre los brazos y le acoge en su seno (materno, claro), con un gesto que a mí me parece digno de una mantis religiosa. La escena cautiva por igual a los pasajeros que habíamos llegado a odiar al chaval de la pelota y a los que acaban de incorporarse al oir el cachete. El convoy llega a una parada. La madre, amorosa, le suelta “es por tu bien”, y luego se extiende en susurros que no acierto a captar. ¡Por tu bien! ¿Cuántas veces, en la adolescencia, no oí esas…

Un procés viral

D’ençà que fa uns mesos l’Organització Mundial de la Salut va alertar el planeta sobre l’aparició d’una grip desconeguda, la informació que en donen els governs no ha deixat de ser contradictòria. Un dia ens parlen en termes apocalíptics, dient que el pròxim hivern serà duríssim, i poques hores després condemnen l’alarmisme social. Cada vegada que la grip deixa una nova víctima, ens recorden que hi ha un grup de risc –obesos mòrbids, malalts crònics, etcètera–, però després informen d’una nova mutació que podria afectar persones sanes. El mateix nom de la malaltia ha mutat nombroses vegades, des de la grip del porc fins a la grip A, la grip N1H1 o, simplement, la grip nova. Fruit d’aquest desconcert diari, ja s’ha produït algun episodi de llegenda urbana, com aquell cas del col·legi de Figueres, on una grip normal es va convertir en grip A pel sistema de ràdio macuto.

A hores d’ara, no m’estranyaria gens que darrere d’aquest galimaties hi hagués un malentès semàntic, ja que gràcies a i…

Al fil de la notícia

Gairebé a l’alçada dels senyors Dalmau i Viñas, de memòria insigne, Òscar Dalmau i Òscar Andreu condueixen La competència a RAC1, on analitzen l’actualitat amb rigor periodístic i una mirada incisiva sobre tot allò que els envolta: Víctor Ollé, el tècnic de so? No, la realitat palpitant. No es deixin enganyar pel seu to aparent de gresca, Dalmau i Andreu –coneguts per força gent com els Òscars, sobretot per tots aquells que no se’n saben els cognoms- ens acosten, cada migdia, a aquelles notícies que exigeixen una anàlisi profunda des de tots els angles possibles. Sobre les festes de la Mercè, van informar-nos dels massatges a la Casa Àsia i de la jornada de portes obertes del Museu de Carrosses Fúnebres, dues activitats que, seguides, et donen una perspectiva nova sobre la vida. Dades, contrast de parers, entrevistes, periodisme d’investigació, en un to proper i distès. Cal advertir que l’espectacle que publiciten durant el programa, Cómo bailan los caballos andaluces, no és una aport…

Cè en Bar L'Ona

Por fin, uno de los carteles que hoy inundan mi ciudad para anunciar las fiestas de la Mercè utiliza el hipocorístico genuino: Cè. No es el cartel oficial, que opta por una M mayúscula iluminada, un inútil apóstrofe de diseño y un 09. El de la Cè, también iluminada, es uno de los complementarios, pero menos da una piedra pómez. A la hora de jibarizar un nombre de persona, la tradición catalana suele optar más por la aféresis -supresión de la parte inicial del nombre, como en (Mer) Cè- mientras que en castellano normalmente se prefiere la supresión de la parte final -denominada apócope, como en Merche (des)-. Es decir, que Rafa (Nadal), Salva (Ballesta) o Espe (Aguirre) se acogen a la tradición española mientras que Pep (Guardiola), Cesc (Fàbregas) o Quim (Puyal) representan la catalana. Que Barcelona ande empapelada con carteles que ponen el acento en su segunda sílaba es un hecho excepcional. Basta poner en la balanza nombres comunes que permiten las dos opciones para ver qué tradici…

Practicant?

Al recent Diccionari d’infermeria (2008) del Termcat no hi surt la paraula practicant. És lògic, perquè les creences religioses dels professionals de la infermeria no haurien de ser significatives des d’un punt de vista mèdic. Els practicants de la xeringa van començar a extingir-se l’any 1957, amb l’accés de la dona als estudis que n’atorgaven el títol. Des de llavors fins al curs 1977-78, els practicants van passar a ser coneguts amb un acrònim força popular: A.T.S., per Ajudant Tècnic Sanitari. Tenint en compte que en els anys setanta un “tècnic sanitari” era, també, un expert en desratització, s’entén que la subsegüent mutació verbal ja prescindís dels eufemismes i desemboqués en un terme molt més lògic per referir-se als professionals de la infermeria. Infermers i infermeres, doncs, ho són amb totes les lletres des de la primera promoció de l’Escola d’Infermeria en el curs 1981-82. Tot i això, el DIEC encara manté una segona accepció de practicant com a “persona que té el títol p…

Arròs covat

No és el títol del meu arròs amb conill de diumenge –tot i que se’l va guanyar a pols-, sinó el d’una sèrie juvenil de TV3 que (ho juraria damunt del cadàver de Floquet de Neu) vostè no coneix. Només es veu a la web d’aquesta televisió pública amb voluntat de servei (ho repeteixen a cada moment). Com he deduït que Arròs covat és juvenil? Perquè s’hi parla de portades de discos, un tema que només interessa durant els primers vint anys de vida, màxim els trenta. Fins ara, nomes se n’han estrenat tres capítols, a la xarxa: Arròs a banda, Arròs a la cubana i Arròs Mar i muntanya. No és el catàleg de Paellador, sinó els capítols que, a més a més d’estar bé, t’obren la gana. El 29 de setembre, el dia dels Sants Arcàngels (és una dada que deixo aquí), s’estrena en aquell canal ignot, salvatge i misteriós que és el 33.
Arròs covat està escrita per Oriol Capel, Enric Pardo i Juanjo Sáez, l’autor d’ElArte, a partir d’una idea del mateix Sáez, amb dibuixos seus i de Gabriel Corbera. Me’ls he mira…

L'hora dels valents

En una carta indignada al director d’aquest diari, ahir Jordi Pujol i Ferrusola denunciava el tracte vexant que rep Josep-Lluís Núñez a Crackòvia. Acaba demanant-li excuses com a espectador de TV3. Em sobta que algú demani excuses a la víctima d’unes ofenses, quan ell no n’ha sigut el causant. Ara tothom demana disculpes a la mínima, tant si li pertoca com si no: algun dia veurem el govern espanyol demanant perdó als ciutadans del Magrib per l’expulsió dels moriscos del 1609. Si el senyor Pujol segueix per aquest camí, dedicarà gran part del seu temps lliure a escriure cartes de desgreuge. Però hi tindria tot el dret, esclar. També cal recordar que el pare i el germà del senyor Pujol són parodiats sovint a Polònia (s’aturen aquí, deixen en pau la mare i els tiets). Desconec si aquest punt accentua el seu enuig.
Però, a grans trets, subscric la seva denúncia: ja fa temps que Josep-Lluís Núñez s’ha convertit en el blanc dels escarnis –paròdies, en diuen-, tant a la ràdio com a la televi…

Guárdanos de Guardans

El ex eurodiputado Ignasi Guardans es ahora director general del Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales de España. Este nieto de Cambó, flagelo de las normativas aeroportuarias, se ha reciclado a fondo para dar la talla en la nueva etapa de la ministra González-Sinde al frente de Cultura. Su nueva obsesión es el doblaje cinematográfico, con especial énfasis en el caso catalán. A finales de agosto, entrevistado por Pere Mas en “El matí de Catalunya Ràdio de l’estiu” Guardans opinó sobre el modelo lingüístico de los doblajes sin que le preguntaran por ello. Tras advertir que eran competencia de la Generalitat y que, por tanto, sería “molt exquisit” en sus apreciaciones, soltó: "Jo no crec que haguem d'exixir al doblatxeen català un català millor al de les tertúlies de Catalunya Ràdio. A qualsevol personatxe cinematogràfic, no li exixim, a l'hora de doblar-lo, un català que vostè no exixeix als seus tertulians, perquè això allunya els ciutadans del que veuen al ci…

Por, pasta, paraules

Por. Es pot entendre que durant una setmana els diaris i els polítics que hi surten amb tanta freqüència hagin parlat tant de la consulta d’Arenys de Munt; una consulta que, si més no, va servir perquè els cervells d’un munt de catalans segreguessin un mar d’endorfines quan van veure l’impossible no només demanat sinó fet realitat, ni que fos durant un sol dia. Ara bé, deu ser a causa dels fets d’Arenys que no es va parlar gaire d’un reportatge anterior (AVUI 11/09) sobre una catalana d’origen peruà que va ser insultada i sacsejada per la Policia Nacional en la comissaria d’aquesta a Sant Antoni Maria Claret 276, Barcelona, per haver parlat en català al seu marit pel mòbil. Van acabar denunciant-la, els Nacionals, per “alteración de la seguridad ciudadana” i per haver amenaçat un policia “por no hablar el catalán” (sic). El que no surt pas al reportatge és la por que va passar la peruana (sobretot quan, en un intent de treure-la de la vista dels testimonis civils presents –que feien c…

El Ángelus de Millet

Este fin de semana he releído El mito trágico del Ángelus de Millet. Escrito en francés por Salvador Dalí al principio de los años treinta, no fue editado en Francia hasta 1963 por Jean-Jacques Pauvert. En 1978 Tusquets publicó en español una edición más completa, a cargo de Oscar Tusquets, con documentación gráfica de Robert Descharnes y la traducción del poeta Joan Vinyoli, que figura en los créditos con la grafía de sus primeros textos de creación: Joan Viñoly. Yo lo debí leer a primeros de los ochenta. Entonces Dalí me fascinaba (ya se sabe que gent jove, pa tou) y caí rendido ante su habilidad por transformar una de sus paranoias en el método paranoico-crítico. Su obsesión por la conocida pintura de Millet le llevó a ver lo invisible en una de las imágenes más divulgadas en los hogares franceses. El cuadro muestra a una pareja de campesinos rezando ante una cesta de patatas, entre una horca clavada en la tierra y una carretilla. Dalí, obsesionado con el sexo y la muerte, vio algo…

El gran carrusel

Sílvia Cóppulo, a El secret de Catalunya Ràdio, es va equivocar i va dir tot d’una: “Fem una pausa, som a COMRàdio, a Catalunya Ràdio...”. Com veuen, es va corregir tot seguit. Cóppulo havia treballat més de deu anys a COMRàdio presentant Catalunya plural, i l’error és ben natural. Deu anys en una emissora repetint “Per a tots vostès, des de COMRàdio”, arriba un dia en què es deixa d’anar d’esma en el moment més impensat: treballant en una altra emissora o bé per la megafonia d’un supermercat, tant és. Tothom s’ha equivocat alguna vegada: Joan Clos va prometre el càrrec de ministre de Justícia quan havia de prometre el d’Indústria, Federico Trillo va demanar als soldats que cridessin “¡Viva Honduras!” quan havia d’haver dit “¡Viva El Salvador!”. Badades així, fruit dels nervis o de l’exaltació militar. Portem una vida massa estressant, entre la feina i mirar la televisió cada nit, en comptes d’escoltar Bach i fer melmelades.
Però quan un home públic s’equivoca, de seguida es convertei…

El ‘feeling’ de Bru de Sala

Els intel·lectuals que disfruten amb el futbol acostumen a interpretar-lo com una metàfora de la vida. No és estrany, per exemple, que citin Albert Camus, que va dir que tot el que sabia “sobre la moralitat i el deure dels homes” ho devia al futbol. Per això ahir em vaig alegrar quan vaig veure que Xavier Bru de Sala publicava a La Vanguardia un article titulat “Fútbol, pies y cabeza”. Bru de Sala ha sigut notícia aquesta setmana perquè s’ha fet pública la seva dimissió com a president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (o CoNCA). Tal com va escriure Ernest Alòs en aquestes pàgines, la dimissió s’ha produït sobretot per “la manera presidencialista d’exercir el càrrec per part de Bru de Sala i el caràcter col·legiat del Consell”. Al veure el títol de l’article, doncs, vaig pensar que Bru de Sala se serviria del futbol per explicar-nos les seves discrepàncies de capità amb els altres deu membres del Consell, les raons que l’han empès a dimitir només nou mesos després de se…

Me lo dijo un pajarito

Que el hijo de Juanes se llame Dante porque el cantante leyó la Divina Comedia y le gustó me trae sin cuidado. Que su perro también se llame Dante ya parece un poco más pedantesco, aunque no deja de ser coherente, dada la afición pluralizadora del de Medellín, que vino al mundo con el nombre de Juan Esteban (Aristizábal Vásquez) y decidió darse a conocer como Juan-Es. Lo que llama la atención de este nacimiento es su relato. Dos días antes, Juanes anunció en su página de Twitter que daría detalles sobre el proceso. Un mensaje en español y otro en inglés, para que quedase clara su voluntad inclusiva de amigos, conocidos, saludados y seguidores. Nada de notas de prensa más o menos elaboradas, sino mensajes con la clara voluntad retórica de provocar sensación de proximidad a los hechos relatados. A la entrada del hospital: "¡Vamos a empezar este juego, dice la enfermera!, Karen y yo nos miramos y reímos de alegría" (bueno, escrito sin acentos). Acto seguido, otro con la curios…

Secesiones y sucesiones

El lunes, una carta de la lectora Margarita Fluvià, de Figueres, expresaba amargamente el malestar de los ahorradores de una cierta edad al darse cuenta de la magnitud del impuesto de sucesiones que ayer se ratificó en Madrid. Bajo el título “Els estalvis de dos”, la señora Fluvià echaba unos cálculos y concluía que, cuando ella o su marido falten, el superviviente pagará carísimo haberse pasado la vida ahorrando. “De bona fe ens van enganyar —escribía—; l’estalvi no serveix per gent com nosaltres, senyors de la Generalitat”. Su madura lucidez le llevaba a proponer una quema de naves, en un tono digno del gran Gatsby: “fer una festassa, convidar-hi parents i amics i poder-los dir que fessin el mateix”. En la actual tesitura económica, una herencia puede provocar más quebraderos de cabeza que una hipoteca. Y si la transmisión es de algo parecido al dinero líquido, el trauma se limita a observar con impotencia cómo la Administración se zampa una tajada del pastel: por 100.000 euros en e…

Treballs forçats

No els vull enganyar, sóc un entusiasta d’un anunci de Calgonit. Cada vegada que el veig (i és sovint, perquè faig guàrdia davant del televisor), em commou el moment en què un tràveling elegant i inspirat ens ensenya per dins el tambor d’una rentadora. Aquell tambor brut de calç, amb crostes blavoses i blanques, recorda molt la cúpula de Miquel Barceló de la Sala dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions, a la seu de l’ONU a Ginebra (pel seu bé, espero que els conserges en diguin la Sala Pringosa, que és més curt i pràctic). La cúpula de Barceló representa el fons del mar, que com la calç del tambor s’ha format a còpia de sediments, sovint calcaris, i també mitjançant l’acció de l’aigua. Aquest anunci em va empènyer a mirar, amb l’ajut d’una lot, el tambor de la rentadora de casa. Hi torno de tant en tant.
Sempre que passo tot caminant per davant de la Fundació Tàpies, giro el cap i admiro l’escorça dels oms del carrer Aragó. La contemplació atenta de l’obra pictòrica de Tàpie…

Una bona mort

Fa anys que una amiga que va créixer a França em fa propaganda de Jim Harrison (Grayling, Michigan, 1937). Quin gran novel·lista, quina prosa tan ben tallada, quina mirada tan neta i penetrant sobre la condició humana. Que estrany que a Espanya no es conegui un autor tan rellevant. Als anys setanta, aprofitant la tirada de la literatura beatnik, es va publicar la seva novel·la Un buen día para morir. Més tard van venir Leyendas de pasión, adaptada en aquella pel·lícula amb Brad Pitt com a protagonista, i un altre intent que no va quallar: De vuelta a casa. Ara es tradueix novament una de les seves novel·les —la preciosa Tornar a la terra— tot esperant que per fi rebi l’atenció que es mereix.

Tornar a la terra parteix de la història del Donald, un paleta meitat indi, meitat finès, que pateix una malaltia terminal i vol que la seva família l’ajudi a morir. El seu desig, d’acord amb les creences de la seva tribu, és tornar a la terra, que l’enterrin al vessant d’una muntanya on una vegada…

Tertuliator Sardà

Els dilluns, Manel Fuentes ha agafat Xavier Sardà com a tertulià d’Elmatí de Catalunya Ràdio. Sardà no enganya ningú, ja va ensenyar les seves cartes a Tot per l’audiència, el 1994 a TV3. En el primer programa, Sardà feia fora de davant de les càmeres un individu que portava una bandera estelada, tot reivindicant el seu dret a expulsar-lo del plató. Quinze anys després, Sardà s’ha explicat una mica més a la tertúlia d’Elmatí: segons va revelar, Sardà voldria ser portuguès. No pels galls de Barcelos, que difícilment ningú podria envejar, ni tampoc per aquelles estovalles que s’acostumen a portar d’aquell país, sinó perquè a Portugal no hi ha reivindicacions nacionals. Tothom és portuguès i s’ha acabat. Sense autonomies ni mandangues. Ni llengües diferents del portuguès (excepte el mirandès, que no és cap nosa per a ningú).
Sardà ens va informar, sobre ell mateix, que tenia fama de botifler i tot seguit, amb el propòsit de burlar-se dels purismes dels catalanistes, va traduir …

ESO no es todo, amigos

Hoy es uno de aquellos días de imágenes intercambiables. Como el inicio de las rebajas de enero, sant Jordi o Navidad. Todos los noticiarios mostrarán carteras, niños llorando, maestras cantando, barracones y padres estresados. El nuevo curso escolar tiene sus variables, entre las que destaca el espectro neogriposo, pero en general la sensación de familiaridad es tal que podríamos zanjar la jornada con la clásica animación del “That’s all, folks” que por estos pagos se tradujo como “Eso es todo, amigos”. Pero ESO no es todo. Lo descubrí en Sant Cugat hace una semana, escuchando a dos profesionales de la educación. Sucedió en el CEIP Collserola, tras pronunciar la conferencia inaugural de este curso. Hablé de lengua, claro, desde una óptica más hedonista que agónica, entendiendo el catalán como fuente inagotable de placer que es preciso transmitir e intentando matizar la visión apocalíptica de quienes consideran la telefonía móvil u otras tecnologías digitales como graves amenazas par…

Silenci, silenci, silenci

Silenci. Els aprenents de capellans van riure per sota el nas, talment uns nens de primària comentant les parts íntimes de la Hannah Montana; i van riure tant (segons l'AVUI, 5/09) perquè monsenyor Ángel Galindo, catedràtic de la Universitat Pontifícia de Salamanca, els havia instat a boicotejar productes i empreses catalans; com un exemple d'aquestes, havia citat la cadena Mercadona, que no és catalana sinó valenciana, tal com va aclarir tot seguit el bisbe d'Alcalá de Henares i la resposta del despistat del Galindo no es va fer esperar: "Llavors aquesta, no". Un cop esvanides les rialles, un català de la delegació de Barcelona es va aixecar i va dir -se suposa a tall de repte- que havia portat cava per celebrar el final del curs. Tots els presents -més de cent homes sants- li van fer el buit. Tot plegat va tenir lloc el mes de juliol passat dins el marc d'un curs de formació d'agents de pastoral de família. I entre les moltes coses que se'n pot dedu…

Divulgació i amenitat

Fitxat per El món a RAC1, Quim Monzó es dedica, cada dimecres a les onze tocades, a disseccionar una paraula en la secció El diccionari enciclopèdic. El primer dia Monzó ens va brindar l’etimologia de referèndum, que segons els últims estudis prové del català medieval, de l’expressió Què en farem d’un? No és aquest el lloc adequat per explicar aquesta etimologia, que és llarga i complexa, però els avanço que l’origen de referèndum es troba en un pollastre (és probable que els lectors més perspicaços ja ho sospitessin).
El que em va sobtar és el zel extrem que va demostrar, perquè quan Jordi Basté, el conductor de El món, va riure un moment (és un home expansiu), Monzó li va advertir que li incomodava que rigués i que esperava que, els propers dies, no tornés a riure. Potser Monzó hauria d’abaixar una mica la guàrdia, la filologia rigorosa i aprofundida que ell divulga no ha d’estar renyida amb algun petit toc de sentit de l’humor. El mateix Diccionari etimològic de Coromines conté alg…

Una barba, unes ulleres de sol i molta ressaca

«La primera pel·lícula que em va fer pensar a ser actor va ser Grease». El propietari d’aquesta frase no és altre que Zach Galifianakis, l’actor que amb aquest nom tan eufònic –«comença amb una gal (noia) i acaba amb un kiss (petó)»– ha saltat a la fama aquest estiu. Per si no el coneixen, n’hi haurà prou de dir que és aquell tipus refetó, de barba espessa i ulleres de sol enormes que apareix a la pel·lícula The Hangover, o Resacón en Las Vegas. Com els seus companys de repartiment, l’èxit mundial d’aquesta comèdia desenfrenada l’ha situat sota tots els focus i ha permès que surti a la llum la seva carrera anterior. Qui sap si és la recompensa per rebre un cop de puny de Mike Tyson. Fa anys que Zach Galifianakis treu partit de la seva barba, els cabells desordenats i aquell aire de ressaca permanent. Abans de traslladar-se a Los Angeles i d’actuar sense gaire èxit en algunes pel·lícules, va treballar com a cambrer en una sala de striptease i va provar sort com a humorista de stand-up

Jugando al whist

Una de las novedades editoriales que acaban de aterrizar en las librerías se titula Els jugadors de whist (Empúries). Búsquenla ya, porque vale la pena. Es la mejor novela de Vicenç Pagès, un autor de Figueres con casi dos décadas de trayectoria que aquí se propone retratar una época y no solo da en el clavo sino que retrata dos. La novela anda llena de referentes pop en los que nos reconocemos los nacidos en los sesenta, pero también es un texto rabiosamente contemporáneo, apto para jovencillos alfabetizados, ejem, en la era digital. El protagonista (Jordi Recasens) es un fotógrafo en crisis que vive instalado en el garaje de su domicilio conyugal, mientras su mujer sigue en la casa adosada y su hija se casa con un joven (Bad Boy) que no resulta de su agrado. En cambio, una amiga de los novios (Halley) atrapa toda su atención hasta dejarle embelesado. Poco a poco, iremos sabiéndolo todo del fotógrafo (de bodas) Recasens. Pagès cuadra el círculo de la fluidez narrativa mediante el uso…

Dos consells

He viscut tres dies amb Tony Soprano i els seus. O, el que és el mateix, m’he mirat els 86 capítols de Los Soprano, que estan repartits en set temporades d’uns dotze capítols cadascuna. Com que es va emetre del 1999 al 2007, potser algú, despectivament, la considerarà una mica antiga. Primer consell: a aquest individu, no el tornin a saludar mai més.
Fins ara, no havia mirat cap sèrie sencera, tret de Retorn a Brideshead, Jo, Claudi i Hotel Fawlty. Acostumo a mirar un o dos capítols de cada sèrie nova i després ho deixo córrer, perquè hi veig el doble fons, el calc dissimulat i el nas de cartró amb gometa. Llavors és quan altres sèries em criden més l’atenció. Però Los Soprano no em van permetre aquesta promiscuïtat alegre i despreocupada. Després del primer capítol, vaig saber que me’ls miraria tots. No l’un darrere de l’altre, com si visqués dins un zoòtrop, sinó un capítol o dos cada dia o gairebé, perquè algunes nits tinc ronda veïnal de vigilància (porto un garrot i estic esperant…

El que interessa

A El matí de Catalunya Ràdio, conduït aquesta temporada per Manel Fuentes, Montse Erra comunica en plena tertúlia allò que més interessa als internautes, ja sigui clicant notícies o participant en debats. Dilluns, els tertulians es van centrar en la manifestació de l’Estatut i l’exercici de la prostitució sota les voltes de la Boqueria, però els internautes van anar per una altra banda. Tampoc no els amoïnava gaire, als internautes, allò que se sol posar sobre la taula quan algú explica el que, segons ell, interessa de debò a la gent: les guarderies públiques, els preus dels pisos, etc. Mai no és res que tingui a veure amb la sobirania de Catalunya.
Dilluns, milers d’internautes es preguntaven per què, al dibuix del cercador Google, una nau extraterrestre abduïa una o de Google. Per què una o i no una ge? Tot un misteri. També els amoïnava l’augment dels SMS trampa, en què si contestes et subscrius ipso facto a tota mena de continguts (però no al Serra d’Or exactament) i desp…

La prueba de la nuez

La última vez que sucedió lo que pasará mañana inauguraron unos Juegos Olímpicos. La penúltima, unos sanfermines y la antepenúltima aprovecharon la coincidencia numérica para convocar el estreno mundial de un mediocre remake de “La profecía”. La conjunción de cifras que mañana presidirá esta página, y todas las demás, es la novena vez que se da en los últimos nueve años, y aún se repetirá otras tres veces: el diez de octubre de 2010, el once de noviembre de 2011 y el doce de diciembre de 2012. Luego caerá en un letargo de 89 años y 19 días, hasta el uno de enero de 2101. O incluso, según como se mire, de 989 años y 19 días, hasta el primer día del año 3001.

Mañana llegamos al noveno día del noveno mes del año dos mil nueve. Es decir, el 9/IX/2009 en la notación que utilizamos aquí en La Vanguardia, o el 9/9/9. La triple coincidencia de día, mes y año es un hito que suele ser aprovechado para publicitar algún evento. Una fecha formada por un triplete facilita su memorización e incluso n…

Impulsiva, tontos, DRD4

Impulsiva. El dia 24 del mes passat (segons la BBC News) una turista anglesa d'uns 30 anys va arribar al poble alsacià de Dannemarie, a la recerca d'un hotel. En veure la paraula 'hotel' al rètol d'un edifici que li va semblar prou acollidor, hi va entrar i com que en aquell moment tenia la bufeta plena, va decidir d'anar de dret al lavabo abans de passar per la recepció. En sortir dels serveis, va descobrir que l'edifici ja era desert i les portes, tancades amb pany i clau. I allà la deixarem, ara per ara, aquesta viatgera temerària.

Tontos. FT Publishing és una companyia que publica, entre d'altres coses, The Economist i The Financial Times, dues publicacions prou conegudes pels lectors de l'AVUI pel seu afany de donar lliçons constructives d'economia (i cultura) espanyola a la regió catalana. Doncs bé, resulta que FT Publishing acaba d'anunciar que els seus beneficis han caigut un 40% respecte a l'any passat (segons el diari The Guardi…

Relaciones con la prensa

Una de las muchas fuentes de inspiración del columnista son las imágenes. Partiendo de una simple imagen se han escrito columnas memorables. También lamentables, claro, pero cuando la operación sale bien se acerca a la magia de una revelación. Sabido es que algunas imágenes sustituyen a las palabras de mil en mil, pero otras parecen tejidas por muchos hilos que el columnista sagaz puede ir estirando con precisión. Annette Sharp, periodista australiana que trabaja para el “Daily Telegraph” de Sidney, debió de sentir que tenía un telar entre manos cuando vio unas imágenes de Russell Crowe que no hubiesen desentonado en los merenderos de Castelldefels. El prota de Gladiatorfue cazado en plena jornada de entrenamiento ciclista fumándose un cigarrillo tras haber comido y bebido cuatro guarrerías. La columnista no se lo pensó dos veces y tituló "Smokes and fatty foods - the fitness regime for Rusty" (Cigarrillos y comidas grasas, la dieta fitness de Rusty). Su columna se mofaba d…

Una monada

Cada matí escolto a RAC1 l’anunci de la Generalitat sobre la revolució aquesta dels petits gestos que ha començat. A la televisió, els dibuixos animats recorden molt les il·lustracions infantils dels anys seixanta. Però val la pena sentir-lo per la ràdio, perquè s’hi constata que l’administració tracta els ciutadans com si fossin canalla. Comencen així: “Petits contes que expliquen petits gestos”. En acabar, la locutora diu: “Fi”. També hauria pogut dir “Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat i un bon son et desitja la Generalitat”. Per què ens han explicar un conte? Volen que ens adormim? Ens han d’entretenir? Algú no s’acaba la sopa? El conte, com a conte, no val res. Si l’expliquen a un nen, potser els apedrega. A grans trets, és un motociclista (per què no motorista?) que es posa el casc. Per la Generalitat, això és la revolució dels petits gestos; per a mi, senzillament és complir el codi de circulació. A la televisió, el motociclista aquest (o és un altre?) s…

El vent de l’ombra

Ahir vaig entrar en una llibreria per primer cop en dos mesos. Encara que el mercat s’aturi una mica a l’estiu i gairebé no surtin novetats, vuit setmanes en dejú és molt de temps i l’experiència va resultar rara i edificant, gairebé sobrenatural. Els que visitem les llibreries un cop per setmana, com a mínim, aprenem a seleccionar el que més ens atrau. Cada botiga té el seu recorregut, sabem on són les seccions i els nostres ulls semblen entrenats per trobar les novetats que ens interessen. Després de dos mesos sense trepitjar una llibreria, un hom es desprograma i és com si comencés de zero. No és una mala sensació. La meva visita d’ahir, per exemple, em va permetre descobrir una epidèmia de títols paràsits que normalment m’haurien passat desapercebuts. Al costat del gran èxit de Ruiz Zafón, La sombra del viento, hi vaig descobrir novel·les com El nombre del viento, La sombra que fuimos, El pintor de sombras o Bajo un millón de sombras. Són tots títols reals, d’autors de carn i osso…