El ‘feeling’ de Bru de Sala

Els intel·lectuals que disfruten amb el futbol acostumen a interpretar-lo com una metàfora de la vida. No és estrany, per exemple, que citin Albert Camus, que va dir que tot el que sabia “sobre la moralitat i el deure dels homes” ho devia al futbol. Per això ahir em vaig alegrar quan vaig veure que Xavier Bru de Sala publicava a La Vanguardia un article titulat “Fútbol, pies y cabeza”. Bru de Sala ha sigut notícia aquesta setmana perquè s’ha fet pública la seva dimissió com a president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (o CoNCA). Tal com va escriure Ernest Alòs en aquestes pàgines, la dimissió s’ha produït sobretot per “la manera presidencialista d’exercir el càrrec per part de Bru de Sala i el caràcter col·legiat del Consell”. Al veure el títol de l’article, doncs, vaig pensar que Bru de Sala se serviria del futbol per explicar-nos les seves discrepàncies de capità amb els altres deu membres del Consell, les raons que l’han empès a dimitir només nou mesos després de ser nomenat. Un goig sense alegria.

Bru de Sala obria el seu text citant Johan Cruyff i la seva definició del futbol com un joc d’errades, on la pressió és difícil de suportar i al final tot es redueix a encerts i errors. Tanmateix, aviat s’allunyava dels terrenys de joc per dir que “en altres ordres les coses no estan tan clares”. Així, mentre en el futbol “el dubte és el pitjor enemic del jugador”, a la vida real “és millor dubtar, prendre’s un temps, llegir les situacions amb cura abans de prendre decisions”. Tot i aquest to críptic, quedava clar qui s’havia precipitat i per si de cas tornava a la càrrega: “Hi ha persones la virtut de les quals consisteix a pensar, però que estan poc dotades per actuar. I a l’inrevés, el més inflat, per desgràcia, és el grup dels que actuen sense pensar-s’ho ni un sol cop”.

És una llàstima que Bru de Sala no confiï en les metàfores del futbol. En lloc de driblar-se a si mateix i oferir-nos aquesta rebequeria de ressentit, on ell sembla lliure de culpa, podria haver escollit uns quants tòpics eficaços. És més fàcil fer fora un entrenador que onze jugadors, per exemple. O es podria haver recreat en el motí de l’hotel Hesperia --i tots l’hauríem entès--. O fins i tot, si calgués, dir que tot es redueix a una qüestió de feeling.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de setembre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma