El vent de l’ombra

Ahir vaig entrar en una llibreria per primer cop en dos mesos. Encara que el mercat s’aturi una mica a l’estiu i gairebé no surtin novetats, vuit setmanes en dejú és molt de temps i l’experiència va resultar rara i edificant, gairebé sobrenatural. Els que visitem les llibreries un cop per setmana, com a mínim, aprenem a seleccionar el que més ens atrau. Cada botiga té el seu recorregut, sabem on són les seccions i els nostres ulls semblen entrenats per trobar les novetats que ens interessen. Després de dos mesos sense trepitjar una llibreria, un hom es desprograma i és com si comencés de zero. No és una mala sensació. La meva visita d’ahir, per exemple, em va permetre descobrir una epidèmia de títols paràsits que normalment m’haurien passat desapercebuts. Al costat del gran èxit de Ruiz Zafón, La sombra del viento, hi vaig descobrir novel·les com El nombre del viento, La sombra que fuimos, El pintor de sombras o Bajo un millón de sombras. Són tots títols reals, d’autors de carn i ossos, i, posats a fer, em va estranyar no trobar-hi també El viento de la sombra, una novel·la que, segons Amazon, va publicar el 2003 l’autora colombiana Bella Clara Venturi.

Jo ja sabia que el món editorial es mou per modes, però havia oblidat fins a quin punt. Una inspecció més detallada de les taules em va fer comprendre que El codi Da Vinci s’emporta la palma. Després de tants anys, segueixen apareixent títols paràsits com ara La conspiración Piscis, El silencio de Galileo, La estrategia Bellini, El enigma Leprince o El expediente Canaima. Sembla una broma, i gairebé esperes trobar-hi una novel·la titulada La oreja Van Gogh --així, sense la preposició de--. En un territori no gaire llunyà, quedarien dos nous títols que potser anticipen una moda: La soledad de Charles Dickens i El último Dickens, de M. Pearl, que també va escriure El club Dante.

A la secció de literatura romàntica, em vaig fixar que l’última moda són els peus de les noies. Són novetats Addictas a los zapatos, Más que hombres, daiquiris y manolos (es refereix a les sabates de marca Manolo Blahnik, diria) i Zapatitos azules y felicidad. Encara que he d’admetre que el títol que em va seduir més va ser Cenicienta siempre quiso un wonderbra… Per un cartell de la llibreria vaig saber també que d’aquí unes setmanes sortirà a la venda la nova novel·la de Dan (Da Vinci) Brown, titulada El símbol perdut. ¿Quant trigaran a aparèixer succedanis del tipus L’emblema secret, La clau simbòlica o El codi perdut? [Amics de l’Hotel Dilluns, en aquest punt admeto que no em vaig atrevir a posar-hi Maletes perdudes. D’haver-ho fet, hauria acabat l’article dient: Aviat tot estarà perdut a la literatura.]

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de setembre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma