Guárdanos de Guardans

El ex eurodiputado Ignasi Guardans es ahora director general del Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales de España. Este nieto de Cambó, flagelo de las normativas aeroportuarias, se ha reciclado a fondo para dar la talla en la nueva etapa de la ministra González-Sinde al frente de Cultura. Su nueva obsesión es el doblaje cinematográfico, con especial énfasis en el caso catalán. A finales de agosto, entrevistado por Pere Mas en “El matí de Catalunya Ràdio de l’estiu” Guardans opinó sobre el modelo lingüístico de los doblajes sin que le preguntaran por ello. Tras advertir que eran competencia de la Generalitat y que, por tanto, sería “molt exquisit” en sus apreciaciones, soltó: "Jo no crec que haguem d'exixir al doblatxe en català un català millor al de les tertúlies de Catalunya Ràdio. A qualsevol personatxe cinematogràfic, no li exixim, a l'hora de doblar-lo, un català que vostè no exixeix als seus tertulians, perquè això allunya els ciutadans del que veuen al cinema". Guardans otorgaba alegremente a los tertulianos de la radio pública la representatividad del modelo académico de la lengua “que ara es parla”. Su postura provocó réplicas aceradas (y acertadas) de los lingüistas, hartos de recibir lecciones de maltratadores (de lenguas). La analogía de Guardans estaba mal escogida. Comparaba el lenguaje espontáneo con el guionado, no tenía en cuenta la noción de registro y reducía el catálogo retórico a la glosa y el comentario, amén de adjudicar una nueva cuota de poder al ya sobreexplotado Homo tertulianus.

El viernes pasado, Jordi Basté le entrevistó en “El món a RAC1” y Guardans volvió a la carga sin que viniera a cuento: "Jo, en aquest contexte, l'única cosa que he dit alguna vegada és que el català del doblatxe doncs ha de ser el català del carrer, perquè el cinema s'apoia en la credibilitat (...) Credibilitat que pot ser d'una pel·lícula de ciència ficció, però té credibilitat. La yengua és una part d'aquesta credibilitat, i per tant és important doncs que un policia de Nova York que apareix en una pel·lícula doblada al català o que qualsevol altre personatxe doncs tingui el mateix català que parlem vostè i jo, i que vostè estava utilitzant fa una estona, que utilitzava la gent que parlava a RAC1 fa una estona, és aquest català que diu: Miri, ¿és menys bo que el que parlaria el president de l'IEC?. Potser sí, o potser no. Potser és diferent, però en tot cas és aquest català. El que no podem pretendre és que el català del cinema sigui el català dels professors de filologia. Si això ho féssim, i ho dic com a comentari general, doncs aleshores faríem malbé la credibilitat del doblatxe al català, i per tant no ajudem a l'acceptació social del doblatxe en català, que no depèn només de les majors. Faci vostè una enquesta i veurà que hi ha molts catalans que no es troben còmodes amb el doblatxe de pel·lícules en català". ¿Se encontrarían más cómodos si las doblara Guardans directamente?

Debido a una diglosia galopante, los doblajes en castellano nunca provocan este tipo de debates, cuando es evidente que no usan “la lengua que ahora se habla”. El lingüista David Arnau, en un brillante artículo publicado este julio en El Periódico, reproducía un diálogo elaborado con retales de doblajes cuya credibilidad es, ejem, intachable: “–Estuviste con ella, ¿no es así?/ –Tal vez./ –Deja de juguetear con el maldito reloj. Respóndeme./ –Ya conoces mis sentimientos./ –Esa zorra de nuevo.../ –La amo./ –¡Estoy harta de tus jodidas infidelidades!/ –No sabes cuánto lo lamento, querida./ –¡Vete al infierno, maldito bastardo!”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 22 de setembre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma