dilluns, 21 de setembre de 2009

Por, pasta, paraules

Por. Es pot entendre que durant una setmana els diaris i els polítics que hi surten amb tanta freqüència hagin parlat tant de la consulta d’Arenys de Munt; una consulta que, si més no, va servir perquè els cervells d’un munt de catalans segreguessin un mar d’endorfines quan van veure l’impossible no només demanat sinó fet realitat, ni que fos durant un sol dia. Ara bé, deu ser a causa dels fets d’Arenys que no es va parlar gaire d’un reportatge anterior (AVUI 11/09) sobre una catalana d’origen peruà que va ser insultada i sacsejada per la Policia Nacional en la comissaria d’aquesta a Sant Antoni Maria Claret 276, Barcelona, per haver parlat en català al seu marit pel mòbil. Van acabar denunciant-la, els Nacionals, per “alteración de la seguridad ciudadana” i per haver amenaçat un policia “por no hablar el catalán” (sic). El que no surt pas al reportatge és la por que va passar la peruana (sobretot quan, en un intent de treure-la de la vista dels testimonis civils presents –que feien cua, com ella, per aconseguir documents identitaris– li van ordenar: “Vamos a un sitio más tranquilo”); ni tampoc l’odi que aquests policies deixaven entreveure entre bram i empenta: una tírria híbrida, fruit del menyspreu força arrelat al gremi policial envers tant la gent de fenotip llatinoamericà com tothom que insisteix a emprar la llengua de l’Empar Moliner. I si ho sé segur, tot això, és perquè la peruana, Rosario Palomino, és una vella amiga meva i en explicar-me fil per randa, per telèfon, tot el que li havia passat aquell matí, es va posar a plorar en reviure el rebuig i la basarda que havia experimentat, i jo que em dic: no pot ser que estigui escoltant els gemecs d’una amiga agredida per uns fanàtics monolingües que cobren dels impostos que jo i ella paguem, no pot ser, no pot ser; i ara, mentre escric, dic un adéu cansat però més definitiu que mai, ja, a tots els representants habituals de l’Estat dit espanyol als quals m’he hagut d’habituar durant els últims 25 anys –policies, polítics, presentadors, opinadors, directors de diaris...– que de cop, al cap, veig fosos en un sol xiuxiueig aspre procedent d’una boca esdentegada que no deixa de repetir mots arnats cop rere cop (“Constitución”, “solidaridad”, “no-nacionalismo”...), un xiuxiueig ja llunyà, gairebé inaudible, a punt de desaparèixer a l’horitzó d’un futur proper, ben proper.

Pasta. Segons el Daily Telegraph (7/09), el diari preferit dels coronels retirats de l’exèrcit britànic, la policia d’Anglaterra gasta uns 28 milions d’euros cada any per pagar els intèrprets dels turistes, immigrants i delinqüents estrangers que, pel que es veu, inunden les comissaries d’aquests dos països. 28 milions! Ja se sap que els anglesos són notòriament monolingües –gairebé tant com els policies espanyols– i els deu resultar més convenient llogar intèrprets que no pas ensenyar idiomes als agents. Que difícil que seria explicar-los que, aquí, ni tan sols es molesten a llogar intèrprets perquè els agents puguin entendre l’idioma encara majoritari dels ciutadans que estan obligats, ni que sigui a contracor, a atendre.

Paraules. Quan tenia 6 anys o 5 o potser 4 i mig, a l’escola van fer un experiment sobre la capacitat de pronunciació dels nens; vam haver de fer cua i en passar pel costat d’una mestra, aquesta ens va xiuxiuejar una frase en un idioma desconegut, perquè la repetíssim davant un altre mestre, uns quants passos més endavant. Es podria repetir l’experiment perfectament amb els policies de la comissaria del carrer Sant Antoni Maria Claret. En aquest experiment sobre la capacitat de pronunciació de la Policia Nacional, jo podria fer el paper del primer mestre: els quatre agents que van intimidar la meva amiga farien cua i un rere l’altre passarien pel meu costat amb les orelles parades perquè els hi xiuxiuegés una frase en un idioma per a ells ben desconegut: “Visca les sudaques catalanoparlants”. I tot seguit, la gorra a la mà, avançarien unes quantes passes i ho repetirien davant la segona mestra que no seria sinó la Rosario Palomino en persona, la qual decidiria si posar-los un suspens o, com a molt, un aprovat just.

Matthew Tree, Avui, 20/09/2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir