dimecres, 16 de setembre de 2009

Una bona mort

Fa anys que una amiga que va créixer a França em fa propaganda de Jim Harrison (Grayling, Michigan, 1937). Quin gran novel·lista, quina prosa tan ben tallada, quina mirada tan neta i penetrant sobre la condició humana. Que estrany que a Espanya no es conegui un autor tan rellevant. Als anys setanta, aprofitant la tirada de la literatura beatnik, es va publicar la seva novel·la Un buen día para morir. Més tard van venir Leyendas de pasión, adaptada en aquella pel·lícula amb Brad Pitt com a protagonista, i un altre intent que no va quallar: De vuelta a casa. Ara es tradueix novament una de les seves novel·les —la preciosa Tornar a la terra— tot esperant que per fi rebi l’atenció que es mereix.

Tornar a la terra parteix de la història del Donald, un paleta meitat indi, meitat finès, que pateix una malaltia terminal i vol que la seva família l’ajudi a morir. El seu desig, d’acord amb les creences de la seva tribu, és tornar a la terra, que l’enterrin al vessant d’una muntanya on una vegada va passar tres dies i tres nits sense menjar ni beure. La novel·la s’articula i avança a través de quatre veus que es complementen. A la primera part, des del llit de mort, el mateix Donald reconstrueix per a la seva dona Cynthia el passat de la seva família. Viuen en una zona de llacs i boscos, prop de la frontera entre Estats Units i Canadà, i el relat del Donald ens introdueix en la seva tradició, molt terrenal i connectada amb la natura. “A mi m’agraden les històries on hi surten persones”, diu, però en tot el que explica hi predomina l’amor pels gossos, cavalls, óssos i llops, i amb el refugi dels arbres frondosos.

Després de la mort provocada (o del suïcidi induït) del Donald —un episodi narrat per Harrison amb una delicadesa extrema—, el seu cosí K i el cunyat David reprenen la història per explicar-nos com la família afronta la seva absència durant tot l’estiu. El seu fill Herald l’assumeix amb certa distància intel·lectual, mentre que la Clare, la filla, es prepara per hivernar en una cabana perduda perquè creu que l’ànima del seu pare ha passat a un ós. Les conseqüències d’aquesta mort, el dolor i el dol, són una onada expansiva que afecta la Cynthia, esposa i puntal familiar, que a l’última part del llibre es debat entre les creences del seu marit o canviar per tirar endavant. Harrison és un mestre a l’hora de reunir i combinar totes aquestes veus. El seu estil és directe i vital, amb una escriptura partidària de la felicitat però que ni evita els mals tràngols ni s’hi rabeja.

Gràcies a l’atracció que genera la seva visió del món tel·lúrica i màgica, fa unes quantes dècades que les tribus índies d’Amèrica del Nord són vampiritzades per la filosofia new age i altres ramificacions esotèriques. Es falsifiquen cartes dels caps de tribús, carregades de paraules sàvies, com a element per divulgar l’ecologisme. Alhora, aquells indis andins que solen fer concerts al carrer de les grans ciutats, els de la flauta de Pan i El cóndor pasa, s’han adonat que fan més negoci quan es disfressen d’indis nord-americans i improvisen unes danses de la pluja. En mans d’un escriptor com Paulo Coelho, per exemple, el món que descriu Tornar a la terra es podria haver convertit en un subproducte filisteu, ridícul i kitsch. En canvi, l’ofici i la sensibilitat crítica de Jim Harrison el transformen en literatura de primera. Una novel·la ideal per a aquesta tardor.

Jordi Puntí, ressenya de Tornar a la terra, de Jim Harrison (La Campana), a El Periódico, 16 de setembre del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir