Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2009

La pera llimonera

Si durant els anys trenta el setmanari La Rambla tenia com a lema Esport i ciutadania, el lema de Ona FM és Esport & Diversió. És el signe dels temps, ara tot es vol divertit i entretingut: matemàtiques divertides, geopolítica divertida, cuina divertida (aquella que després vomites en un escocell). Fins i tot n’hi ha que tornen d’un enterro més contents que un gínjol i exclamen: “Com hem rigut!”. Si es riu en un enterro, és molt bon senyal. Fins i tot el mort sembla més animat. En fi. Per fortuna, els metges encara no han proposat una neurocirurgia divertida. Encara et dirien: “El tumor no li hem pogut extirpar, però vam riure molt mentre ho intentàvem”.
A Ona FM combinen esport i diversió, segons ells. El matinal Fora de Joc es presenta així: “Et parlem sobretot de futbol, però també d’esports de risc, motociclisme, curiositats, etc., buscant l’enfoc més humorístic i divertit”. Cal realment que el motociclisme sigui divertit? A mi em costaria trobar-li un enfocament humorístic a D…

Soldats de la pàtria

Segons Salvador Sostres, ara resulta que Alavedra i Prenafeta són dos soldats. Ostres! Dos mariscals de camp, més aviat, o dos brigades, nomenclatures militars més adients a la seva còrpora o al seu capteniment. Deixem-ho en soldats. Dos patriotes, diu SS, dos gudaris. És ben curiosa aquesta identificació castrense tan nacionalista, sobretot perquè posa l’èmfasi en la categoria inferior de l’Exèrcit. És soldat aquell que lluita cos a cos, qui fa servir la baioneta, qui paga amb la vida l’alta decisió de conquerir aquell pujol tan estratègic. Un soldat és l’encarnació en si mateix del combat. És una metonímia: parlem de soldat, però estem dient lluita per la causa. ¿I quina és aquesta lluita? ¿En què consisteix? «Si han fet de més o de menys per continuar contribuint a la resistència nacional em sembla molt bé», afirma SS. De més o de menys. I és clar que sí: no res, quatre minúcies, unes quantes estafes, un parell de requalificacions. I tot això (si és que es demostra; per Déu, ¡visca…

Mónica al Via Veneto

Mentre prenem un cafè amb un amic, comentem l’epidèmia de corrupció d’aquesta tardor primaveral. El meu amic n’està tip. Quan escolta les tertúlies radiofòniques, s’adona que la majoria d’opinadors parlen en clau de partit. “Tenen el cul llogat i no seuen on volen”, em diu. “Això per no parlar dels polítics. S’amenacen els uns als altres que estiraran la manta, però només són paraules. ¿És que ningú no pensa en la gent del carrer?". Ja sé que la pregunta és retòrica, però així i tot li recomano que, en lloc d’escalfar-se el cap, vagi a veure Mónica del Raval. Aquest documental magnífic es va estrenar fa tres setmanes al cine Alexandra, de manera gairebé clandestina, i ara ja només el fan en una sessió a les 10 del matí (justament a l’hora de les tertúlies).

Dirigida per Francesc Betriu, Mónica del Raval explica les trifulgues d’uns prostituta que es va instal·lar a Barcelona fa dues dècades. Més d’un la recordarà pel seu aspecte fellinià: plantada sovint davant del Liceu, amb la f…

Onclarro?

Proa publica una nova traducció al català d’Il Gattpardo, la gran novel·la de Tomaso di Lampedusa. Llorenç Villalonga, tan proper a l’obra del sicilià des de tots els punts de vista, ja la va traduir ara fa cinquanta anys, però a Proa han considerat que calia actualitzar-la. Calia? Doncs no sé si cada generació, com se sol dir, ha de tornar a traduir els clàssics, però en aquest cas l’operació és un encert. És a dir, que calia. Si més no, la traducció de Pau Vidal llisca d’una manera magnífica, sense que això impliqui abaixar el llistó de l’exigència. Un exemple molt cridaner és la solució adoptada per Vidal a l’hora de traduir un mot omnipresent al text, en boca del jove Tancredi quan s’adreça al seu oncle Fabrizio Salina. I ho fa sovint. Per exemple, quan li deixa anar la frase més citada de la novel·la: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”. La familiaritat entre els dos protagonistes és tan intensa que el nebot l’anomena zione. Zione, augmentatiu de zio. Com dir-ne e…

Añoranza de Ronaldinho

Antes del Real Madrid-Milan el foco volvió a fijarse en Ronaldinho. Luego, su aportación a la victoria milanista fue mínima, pero antes del partido hubo una cierta operación retorno. Revivimos sus goles en el Bernabeu y volvimos a ver mil veces las imágenes del señor del bigote que pasará a la posteridad por sus aplausos al gran rival. Por cierto, que el día del verbo endosar en subjuntivo (en-2-6) el gentil palmero debió ir al Bernabeu con pasamontañas, para no ser pillado otra vez in fraganti. ¿Estaría también el martes en Alcorcón? El escritor Jordi Puntí me dio a conocer un término alemán que define lo que me ha llevado a introducir el topónimo Alcorcón en este artículo: Schadenfreude. Según el diccionario Webster es el “placer obtenido gracias a los problemas de los otros”. Dejemos, de momento, los problemas ajenos y volvamos a Ronaldinho. El gaúcho parece empeñado en encarnar esa letraza que José Feliciano añadió a la “Samba pa ti” de Santana: “Soy la sombra de una pena, soy el …

Decència extenuant

Últimament, al vespre, encenc el samovar amb branquillons de bedoll i em miro una sèrie, La oficina, en la seva versió americana. Es tracta d’una nova versió, amb guions escrits de cap i de nou, de la sèrie original anglesa del mateix nom. Per a disgust de tots els professors de Comunicació Audiovisual del món, m’agrada més la nova versió: la considero més divertida, més àgil, més ben escrita, més brillant. Demano perdó si amb aquests comentaris ofenc algú o una ètnia sencera. Ni que fos una associació de vídues i orfes de l’exèrcit. A allò que anava. En un capítol de la tercera temporada de La oficina, Michael Scrott, el director regional de Dunder Mifflin, i el seu assistent Dwight Schrute penetren en un sex-shop, per raons argumentals –el guió ho exigeix, no hi van perquè els ve de gust. Tot i que alguns actors són tan capritxosos que tampoc no em vindria de nou-. Però, compte, l’espectador ho ha de deduir, que és un sex-shop, perquè tant podrien estar en un sex-shop com a la secci…

La veu del seny

“Senyor director, des del primer dia que sóc una oïdora d’esRadio, des d’on Federico Jiménez Losantos deixa anar veritats com una casa. Ell és l’únic locutor que diu en veu alta el que pensem els que ens sentim catalans i espanyols a parts iguals. Els que quan el Madrid juga contra un equip estranger, volem que guanyi l’equip blanc, perquè representa Espanya, com el Timbaler del Bruc. Els que quan es juga un Barça-Madrid desitgem que empatin, perquè tots dos són grans partits espanyols. A les set del matí escolto Federico a las siete i a les vuit, Federico a las ocho. Si seguís així cada hora, no sortiria de casa i el meu marit i jo només ens alimentaríem a base de pizzes a domilici. Els matins que vaig a la Seguretat Social, per desgràcia me’l perdo. No goso anar pel carrer amb un transistor per por dels intolerants i dels bisbes. Es van equivocar tant, expulsant-lo de la COPE. Com Anàs i Caifàs. Però val més que hi tirem un vel i una cortina de cretona.
El cas és que jo, ai, escolto …

Llauna, Monja, Sintètica

Llauna. El passat dia 17, els de la Fundación Provida i d'altres ONG afins van tornar a ocupar els carrers de Madrid -amb els seus mentors espirituals de cos present- i com sempre van cridar coses com ara "cada vida importa" com si això no fos tan obvi com proclamar que la violació és un crim; però si no va anar tot Déu a fer-hi pinya, deu ser perquè a més d'un se li va veure el llautó. Per exemple, si tant els interessa la vida, per què no s'apunten a cap de les múltiples campanyes pro profilàctics per prevenir la sida? Perquè això va en contra de les seves creences, les mateixes que els han convençut que quatre cèl·lules multiplicant-se en un úter ja tenen una ànima -divina- i, de fet, és en nom d'aquesta mena d'ànimes cel·lulars (i no pas la vida en si) que protesten tant. (Per cert, atès que els plantejaments de l'islam pel que fa a l'avortament són idèntics als dels catòlics, com és que aquests mai no han fet gala del seu ecumenisme tot convi…

Erraticidios ejemplares

Hoy se celebra el día del corrector, esa figura tan incómoda como imprescindible para que los textos circulen con una cierta garantía. Su inscripción en el tupido calendario de días dedicados a oficios toma como pretexto el nacimiento, el 27 de octubre de 1467, de Erasmo de Rotterdam, que ejerció de corrector en los albores de la era Gutenberg. Con motivo de este fasto, el sábado se celebró en Madrid la tercera edición de la “cacería de erratas”, una especie de gimcana verbal organizada por la Unión de Correctores que también se celebra en México y en Buenos Aires. Se trata de un acto reivindicativo de funcionamiento muy simple: los participantes salen a la calle con una cámara dispuestos a cazar erratas ortográficas en placas, carteles, anuncios, cartas de restaurante y todo tipo de textos públicos. Al final de la cacería, un jurado evalúa la cosecha y las mejores piezas reciben un ejemplar del Manual del español urgente de la Agencia Efe. Leo que en la última edición triunfaron unos…

Actualitat auditiva

A poc a poc Manel Fuentes va convencent al capdavant de El matí de Catalunya Ràdio. Tots els comentaris apunten cap aquí i jo sóc altament influenciable, m’avinc a tot. Pel meu gust s’ha obsessionat una mica amb el cas Millet, d’una manera extrema i banal. A les ràdios no falten els judicis anticipats. Però tots els que s’exclamen dels honoraris astronòmics de Millet (a les tertúlies, els justiciers habituals), callen com morts davant d’honoraris semblants o més alts de directius i membres dels consells d’empreses que reben ajuts (injeccions, se’n diu) de diner públic. Si seguíssim la trajectòria d’aquests ajuts, no guanyaríem per disgustos. I per a més inri, després les empreses es deslocalitzen i et deixen a l’estacada. S’hauria de fer com en els divorcis: des del país on s’han instal·lat, que ens enviessin cada mes una suma de diners.
L’altre dia, Fuentes va encetar una nova modalitat de ràdio. L’endemà de la concessió del Premi Planeta, va radiar el desmai de Pere Gimferre…

Generación algolagnia

El mundo de la creación artística conjuga el verbo generar. Los creadores vivimos de la génesis constante de ideas, textos, esbozos, sueños o proyectos que desembocan en algún tipo de obra, pública o privada. Así escuecen, nacen, se cuecen, hierven, crecen y aparecen (o no) canciones, cómics, cuentos, ensayos, novelas, obras de teatro, óperas, películas, piezas de arte, poemas, series de televisión, videoclips y todo tipo de modalidades creativas imaginables (y no). El verbo generar da generación, y este término electrizante también agrupa a seres generados en una misma época (la mía es la del baby boom de los 60). Lo malo es que los estudios literarios han petrificado el concepto de generación, bautizando a grupos de creadores coetáneos con etiquetas utilísimas para mantener la falaz transmisión de tópicos, del tipo “los autores de la generación del 69 se caracterizan por un uso sutil del género neutro en las felaciones anafóricas de arte menor”. Por eso, algunos huimos de las gener…

Músics que escriuen

Al llarg de les últimes setmanes han coincidit a les llibreries una sèrie de títols que gairebé podrien ser un gènere: els llibres escrits per músics. ¿És una moda impulsada per les editorials? No ho sembla. Els desconfiats diran que, com que estan baixant les vendes de discos, els músics busquen una altra manera de guanyar-se la vida. Però els desconfiats seran, a més, uns il·lusos si es pensen que els llibres donen més beneficis que els discos. En tot cas, la notícia no és només que els músics publiquin obres de ficció, sense tornades repetitives ni rimes fàcils, sinó que a més es llegeixin amb gust. Citàvem fa una setmana les narracions d’Antonio Luque (o Sr. Chinarro). Un altre bon exemple és Nick Cave, que avui llegirà parts de la seva novel·la La mort d’en Bunny Munro en el seu concert a l’Aliança del Poblenou (una pista per a desconfiats i il·lusos: l’entrada costava 65 euros). En els dos casos es tracta d’artistes amb una literatura que enllaça amb l’univers propi que descriue…

Eutròfics?

El poeta Josep Pedrals ja fa temps que canta els seus versos, i no pas com un cantautor tamboretaire (de tamboret i guitarra en bandolera), sinó acompanyat de músics ben sonants i sonats com el gran Pau Guillamet, àlies Guillamino, amb qui compartia En/doll. Ara té banda estable, en el sentit més net del terme, i acaba de treure disc. L’una es diu Els nens eutròfics; l’altre, ben recomanable, porta per títol Esquitxos ultralleugers. Com que l’eutròfia és l’estat de nutrició correcte d’un teixit, un òrgan o un ésser viu, uns nens eutròfics seran sempre mainada ben alimentada, sense els excessos que menen a l’obesitat. La fixació del verbívor Pedrals per la columna dreta, presidida pel mot eutanàsia, de la pàgina 749 del DIEC (2ª edició) resulta espectacular. En el seu celebrat llibrot El Furgatori (Labreu edicions, 2006) destacava un sermó sobre l’aristotèlica eutrapèlia, la virtut que modera els divertiments. Es dóna la circumstància que eutrapèlia i eutròfia són termes consecutius al…

Pérdida de referentes

Dentro de diez meses perderé uno de los faros de mi infancia. Lo anunció este fin de semana el conseller de Política Territorial Joaquim Nadal. Diez meses es el tiempo que queda para que la línea azul del metro barcelonés sea prolongada de la estación de Horta hasta la de Vall d’Hebron. Eso, que es sin duda una buena noticia aunque llegue un par de décadas tarde, implicará que en todos los carteles informativos de TMB, que no son pocos, Horta dejará de constar como uno de los extremos de la línea azul. Vivo y escribo en Horta, pero esa no es la cuestión. Lo cierto es que Horta debe ser la estación término más antigua (1969) que aguanta en el coloreado mapa ferroviario de la ciudad y alrededores. Cuando, a los once años, empecé a ser usuario independiente del metro, lo primero fue vencer el pánico a perderme en ese mundo subterráneo. De modo que, como tantos otros chavales, en 1974 me estudié a fondo los recorridos que me tocaban. Lo más importante de ese empeño era memorizar los dos e…

Per terra, mar i blocs

Com a crític de crítics de Divendres, el primer dia Berto Romero ens va explicar a què es dedicaria. Sé que no és cap notícia de rabiosa actualitat, des de llavors que ha plogut bastant. Fins i tot hi ha gent que s’ha comprat un gos. Però aquell dia Romero, que sembla sortit d’Algú va volar sobre el niu delcucut (és un elogi, no ho dubtin), va posar sobre la taula una idea que comparteixo i que sovint em balla pel cap. Va venir a dir que així com ell criticaria els crítics de televisió, algun dia potser algú criticarà els crítics de crítics. A partir d’aquí, cada crític tindria el seu crític, en una espiral inacabable i fatigant. Així, doncs, seria un món en què un sol individu crearia una obra (un conte, una aquarel·la, un concert, etc.) i a l’acte tothom es dedicaria a la crítica, l’opinió i el comentari, desaforadament. Romero ho situava en un futur hipotètic, mentre que jo crec que hi som a tocar: és impressionant la quantitat de crítics, comentaristes, opinadors, analistes, resse…

L’inefable el va temptar

L’accident, d’Ismaïl Kadaré (Gjirokastra, Albània, 1936), comença i acaba com una història policíaca, amb cadàvers i una intriga, i enmig hi ha una digressió llarga, dispersa i avorrida sobre l’amor que sembla una mala novel·la francesa. L’enigma apareix quan un taxi que anava cap a un aeroport té un accident i cau per un precipici. Els dos passatgers, un home i una dona, moren a l’acte, i el taxista queda greument ferit. Quan recupera la consciència, el taxista reconeix que potser es va despistar, ja que va veure una cosa estranya pel retrovisor: va veure ­dues persones que «s’esforçaven per besar-se». Les pàgines que segueixen es mouen en el terreny de la hipòtesi. Gràcies al testimoni d’un altre conductor, més diaris, cartes i converses amb amics de les ­dues víctimes se sap que ell era eslovac i treballava al Consell d’Europa i ella era una ­jove albanesa. Eren amants i ­feia anys que es trobaven en diferents ciutats europees. El to d’aquesta primera part, d’unes 40 pàgines, és ­c…

Dies i dies

Descobreixo amb alegria i sorpresa que dos prohoms i factòtums com són Ramon Muntaner i Ferran Mascarell fan un programa d’entrevistes, Aquell dia, els diumenges abans de dinar, a COMRàdio. I això que aquesta gràcia no l’havia demanat en les meves oracions, simplement perquè no se m’havia acudit. Mascarell i Muntaner no s’entrevisten l’un a l’altre cada diumenge, tot i que se’n sortirien molt bé, sinó que conviden un famós autòcton, des de Ferran Soriano a Asha Miró. Hi conversen sobre un dia concret, cabdal per algun motiu: Patricia Gabancho va parlar del 28 de setembre del 1974, la data en què va arribar a Barcelona a bord del MayFlower; Jordi Estadella, de l’1 de gener del 1970, el seu primer dia a Ràdio Joventut. La ràdio persisteix en la memòria, com ara Sacapuntas i Tito B. Diagonal. O com els butlletins de notícies de RNE, que es coneixien amb el nom del parte. Estadella ens va recordar que aquells anys totes les ràdios estaven obligades a radiar el parte, sense poder emetre no…

Prejuicios paralelos

Los salpicados por escándalos de corrupción como los casos Millet, Palma Arena, Gürtel u otros tantos en el pasado, suelen quejarse de los juicios paralelos a los que, en su opinión, les someten algunos medios de comunicación. No les falta razón, pero resulta interesante observar cómo sus quejas son vehiculadas, justamente, a través de otros medios de comunicación, tal vez más afines a su sensibilidad. Y eso no hace sino reforzar la existencia del juicio paralelo que denuncian. Todo ello es posible, claro, por la conjunción de dos factores opuestos: la avidez informativa de los medios y la exasperante lentitud de la justicia, cuya imagen pública es ya un híbrido entre ellow costy el slow food. Los juicios paralelos son una modalidad mediática del cotilleo contable, y suelen acabar en linchamiento televisado. La única manera de evitarlos sería que la justicia ordinaria trabajara a un ritmo extraordinario, lo que parece más difícil que aquello del camello pasando por el ojo de una aguja…

Lecturas de riesgo

La promoción editorial ya parece un género literario. El objetivo es claro. Se trata de llamar la atención sobre un título determinado entre la miríada de libros disponibles. La magnitud del intento es tal que sobrepasa las habituales asociaciones entre agujas y pajares o gotas y oceános. Conseguir que una novedad literaria de calidad no pase sin pena ni gloria es una tarea titánica. De ahí que los editores, cuyo papel de intermediario seguirá siendo básico en la era digital, se apliquen a promocionar los títulos en los que creen. El método más habitual pasa por los fastos inherentes a los premios literarios y sus cenas de agasajo, sin descartar las expediciones a los escenarios exóticos de alguna novela. ¿Habrá tour organizado a Cabo Verde para entrevistar a la planetizada Ángeles Caso en la tierra natal de su protagonista? Permanezcan atentos a sus suplementos favoritos. A diferencia de la novela negra, la ciencia ficción o el ensayo político, el género literario de la promoción edi…

Fanàtics i congelats

Ja l’espero cada matí amb il·lusió. A mitja tertúlia de El món a RAC1, mentre Vicent Sanchis i Jordi Barbeta es degollen, s’atura la degollació per uns moments i radien un anunci que fa: “Botigues La Sirena, fanàtics del congelat”. Cada cop que el sento, no hi puc fer més, penso en les Torres Bessones. Em demano com és que els publicitaris i els amos de La Sirena no s’han adonat que, a hores d’ara, per a gran part de la població un fanàtic és un pixa-reixes que estavella un avió contra un gratacel. O col·loca una bomba en un metro de Londres o a l’estació d’Atocha. Quan es titlla algú de fanàtic, s’acostuma a fer amb una ombra de crítica, prevenció i rebuig. A ningú no li ve de gust sortir a sopar amb un fanàtic. Encara menys anar a ballar amb ell a la Paloma (aquí, molt pitjor que un fanàtic islamista seria un del pasdoble). Segons el diccionari de l’IEC, un fanàtic és algú “que sustenta una opinió, una creença, amb intemperància i sense sentit crític”. Ningú no dubta que Al-Qaida és…

Chinarro ‘experience’

Fa temps que esperava aquest moment, una intuïció em deia que podia passar: Antonio Luque, ànima, cos i ment de la banda Sr. Chinarro, acaba de publicar el seu primer llibre de narrativa. Després de més de 15 anys escoltant la seva música i desxifrant-li les lletres, ara podem llegir-lo en silenci, o millor: amb la música i prou de les seves paraules. El desembarcament de Luque arriba amb un llibret de dos contes –Socorrismo (Alpha Decay)–, una narració en el volum col·lectiu Matar en Barcelona (també a Alpha Decay) i un parell de textos autobiogràfics en l’últim número de la revista Eñe, dedicada «als músics que escriuen». En realitat, aquestes pàgines disperses s’haurien de llegir juntes i d’una tirada, perquè les uneix el fil de l’estil literari de Luque. O, si es prefereix, la Chinarro experience. Els lectors que estiguin acostumats a escoltar cançons com La resistencia, Cero en gimnasia, Un burro volando o El libro gordo de peut-être, es capbussaran en la seva prosa com peixos a …

La privacitat del gos

La setmana passada, els agents rurals van buscat un animal salvatge pel Montsià. Alguns pagesos i grangers que l’havien vist van indicar que es tractava d’una lleona. Només hi havia dues opcions: o havia fugit d’un circ o d’una casa particular, on el devien haver criat amb esperit recreatiu (en comptes de jugar al Monopoly, que és menys exposat). Caçar una lleona a prop de la Sénia –un poble que no ha destacat mai per la seva tradició lleonina- va aixecar una gran expectativa, els mitjans van fer un seguiment exhaustiu de les batudes del fèlid. Però tot d’una va saltar la notícia: la suposada lleona, en realitat era un gos molós. S’hi assemblava molt, es veu, amb el pèl curt de color canyella (a tot arreu ho repetien igual, quan hauria estat més raonable dir-ne color terrós, que és el mateix. Aquest color ajuda la lleona a confondre’s amb la terra, més que amb la canyella). Un gos molós no és un gos que mola molt, enrotllat, sinó un cànid pertanyent a una raça procedent de Molòsia. La…

Paradisos?

Vivim temps infernals per a l’economia, tant la visible com la submergida. Cognoms tan nostrats com Millet, Matas, Rambla, Costa o Camps demostren l’existència d’uns Països Catalans deliqüescents. No em malinterpretin, ara, ni m’obliguin a posar-hi al davant la crossa del presumpte. La deliqüescència és la propietat que tenen certs cossos d’absorbir la humitat de l’aire i, després, dissoldre-s’hi. Només cal que associïn la humitat al líquid dinerari. I si troben que la dissolució final malbarata la imatge al·legòrica, donem-nos un marge de temps i a veure on seran l’any 2014 els deliqüescents Millet, Matas, Rambla, Costa o Camps: a la presó, al carrer o refugiats en un remot paradís fiscal? Doncs mira, no se sap mai, però aquí és on volia arribar avui. Al paradís. Perquè paradís fiscal és una expressió errònia que prové d’una mala traducció. La referència paradisíaca prové del mot anglès heaven (cel en sentit més espiritual que no pas meteorològic), però el terme econòmic anglès que d…

Es la hora del "naming"

Hace un año, por estas fechas, recibí una interesante propuesta para lanzarme a un nuevo territorio profesional que hasta entonces sólo conocía de oído: el naming. La verdad es que la agencia de brandingque me lo propuso tenía las cosas mucho más claras que yo, que así por lo pronto tuve que documentarme para descartar que el brandingse bebiese. Y no. Resultó ser uno de esos gerundios que manejan los profesionales de la publicidad, en este caso para designar la aplicación de técnicas de marketing (otro que tal) a productos o marcas, igual como el naming(nombrando, que también es gerundio) designa la actividad profesional de inventar nombres para productos, marcas, empresas o incluso instituciones. Eso era justamente lo que me proponían. Mi presunta capacitación para la noble función de onomateta provenía, según me dijeron y tuve que admitir, de mi sostenida actividad pública como jugador verbal. Les parecía que si, gratis (et amore), me había inventado palabras como Verbalia, enigmàri…

Fer riure com sigui

¿Es pot escollir la millor frase d’una novel·la? ¿O és un exercici gratuït, un acte d’elitisme i una ofensa per a les seves companyes de repartiment? Una frase perfecta no justifica tota una novel·la, però a vegades pot resumir-la. A Quién fuera Dios, la divertida obra de Tibor Fischer (Stockport, Gran Bretanya, 1959), la millor frase podria ser aquesta: «Pinzo el último bocadito de sushi y decido ser Dios». La trobem a la pàgina 38 i a partir d’aquí queda orientat el rumb de la novel·la. Tyndale Corbett –el narrador de la història– viu una crisi personal i accepta suplantar un amic durant una reunió comercial a Miami. Sent un altre, potser es trobarà a si mateix. Una vegada allà, fascinat per la vida regalada que acaba de paladejar, decideix no tornar a Anglaterra i començar de zero a Miami. Llavors arriba la revelació, però convertir-se en una divinitat no és una cosa que s’aconsegueixi d’un dia per l’altre.«Dios trabaja gratis», apunta el narrador, i poc després resumeix en què con…

Ciència certa

Bonhomia, saviesa i capacitat de divulgar: gairebé ningú no reuneix alhora aquestes tres virtuts. Sovint els savis no saben divulgar els seus coneixements (alguns amb prou feines saben encomanar taula en un restaurant). Tampoc els bonhomiosos no tenen perquè ser savis, com predicava el guru Maharishi, sinó que es pot donar el cas que siguin uns estaquirots (ho dic sense ànim d’ofendre aquest col·lectiu tan respectable). És probable que els divulgadors ni siguin savis ni bonhomiosos –han de divulgar a tort i a dret i no els queda temps per a res-. Si coneixen algú que reuneix aquestes tres virtuts, han fet un bimbo. Fer un bimbo, els ornitòlegs ho diuen quan veuen per primera vegada un ocell en llibertat que no havien vist mai abans (ho va explicar Guillem Chacon, un naturalista de Mequinensa, en una entrevista de Pere Mas a El matí de Catalunya Ràdio de l’estiu). Per tot plegat un home com Jorge Wagensberg és tan excepcional. Ara col·labora els dimecres a El matí de Catalunya Ràdio. E…

El tío TomTom

Acabo de recibir una publicidad que me incita a delinquir. Justo cuando por todas partes se alzan voces éticas contra los que se saltan la ley a la torera, va y una empresa me pone la miel en los labios. Es un correo electrónico de TomTom International BV (Oosterdoksstraat 114, 1011DK Amsterdam), en cuyos archivos debo figurar porque una vez actualicé un GPS por la red. De vez en cuando me envían alguna oferta que no suelo ni leer pero el asunto de esta me llama la atención: “Evite los radares de velocidad durante un año por sólo 23,95 euros (antes 29,95)”. Es decir, que por un precio razonable (lo que cuesta un buen libro, aunque siempre habrá quien lo encuentre caro), me ofrecen acceso semanal a las posiciones exactas de todos los radares de tráfico que hay en Europa. Bien. Cuando aún me pregunto para qué querré yo conocer la evolución semanal de los radares cazafitipaldis en Alsacia o Lorena, el TomTom Equipo (que es el ente que firma el correo) me lo aclara: “¡La forma más sencill…

Catalanets, Catalanassos, Anglesots

Catalanets. El divendres dia 2 jo i la Patrícia Gabancho, els xerradors oficials d'una xerrada a Breda sobre llengua i immigració, vam ser convidats després a menjar carn a la brasa a El Romaní de Breda (un restaurant més que recomanable), on els amfitrions van explicar, entre d'altres coses, que a Hostalric s'ha posat de moda un chupito, o didal, que és meitat ratafia i meitat licor de torró -"Eeecs!", vam dir jo i la Patrícia alhora-, el qual, tot i dir-se 'catalanet', es demana (i es beu) com si fos la cosa més normal del món, sense que el consumidor hagi d'assumir cap plantejament ideològic previ.

Catalanassos. El dijous dia 8, al Centre Cívic de la Barceloneta es va presentar un llibre del qual l'autor només n'ha fet uns quants exemplars -de franc- per als amics i les entitats del barri; es tracta d'Antoni Picas, pintor i poeta que hi va néixer fa 89 anys; la seva Miscel·lània ens recorda fins a quin punt el passat recent, a Catalunya,…

Hoy llega la gripe E

Tal día como hoy, mi amiga Conxa Torrent solía levantar la puerta metálica de la añorada librería “Xoc (la llibreria amb begudes)” en el paseo de Fabra i Puig de Barcelona y se ponía a trabajar tan ricamente. Cuando los vecinos de Vilapicina le preguntaban por qué no cerraba como hacía los domingos y otras fiestas de guardar, ella siempre respondía lo mismo: “avui no és la meva festa”. Las Pilares, tal como Pilar Rahola recogía en su columna de ayer, han debido soportar IVA en la celebración de su onomástica. Ese valor añadido, en función de la época, ha ido variando su tipo impositivo, pero llámese imperio, raza o, simplemente, hispanidad, la fiesta nacional de España se ha forjado sobre una idea rígida y excluyente de todo lo que no responde a la ortodoxia nacionalcastellana. Incluso en Aragón, donde acaba de verse que las otras dos lenguas que hablan sus administrados, entre ellas la lengua aragonesa, no merecen ni tan sólo el reconocimiento institucional de la cooficialidad, no va…

'Tranche de vie'

Aquest setembre, a El suplement, que s’emet els caps de setmana a Catalunya Ràdio, la reportera Irene Blay va entrevistar l’atleta María Vasco. Tot d’una la periodista ens va advertir, conscienciada, com és de dur ser dona en aquest món tan competitiu de l’atletisme (idea que vaig comprendre de seguida, perquè a mi com a home també em resulta dur el món de l’atletisme, els dos-cents metres tanques se’m resisteixen una mica). La periodista Blay ho sabia de bona tinta, perquè ens va aclarir: “La meva cosina és la Carme Blay, deixa’m dir-ho, ella ha guanyat moltíssims títols consecutius, com a campiona d’Espanya de seixanta metres llisos”. Sense tallar-se gens, la periodista Blay va explicar que una vegada, fent unes estades, uns nens van saber el seu parentiu amb Carme Blay i li van fer fer proves i més proves (atlètiques, dedueixo) “per veure si, amb això de l’ADN, funcionava”. No, no va funcionar: ara sabem que la periodista Irene Blay no corre com l’atleta Carme Blay. Contraposant-ho…

La gent normal

Fa un parell d’anys, a l’estiu, vaig viatjar a Londres amb avió. Era un vol d’una companyia de baix cost --o barata, per dir-ho sense eufemismes-- i, si ara me’n recordo, és perquè vaig tenir un veí de seient famós. En aquestes companyies no t’assignen un seient d’entrada, sinó que tria qui primer que puja a l’avió. Enmig del campi qui pugui, doncs, vaig triar un lloc de finestra i, quan m’ajustava el cinturó, se’m va asseure al costat Jarvis Cocker. Per si algú no ho sap, Jarvis Cocker és un músic anglès, antic líder del grup Pulp, que els últims anys ha sabut renovar la seva carrera com a cantant. Aquell matí de juliol, Jarvis Cocker tornava de fer un concert al festival de Benicàssim. Alt com un sant pau, prim i pàl·lid, amb les ulleres negres de pasta, en Jarvis feia cara de cansat. Només de seure, es va adormir i no es va despertar fins que vam ser a Londres. Veient-lo adormit en aquell avió barat, vaig pensar: “Mira, com la gent normal”.

El 1995, Jarvis Cocker i els Pulp van treu…

L’home que sabia mirar a terra

La mort d’Isidor Cònsul ha suscitat moltes i merescudes reaccions de simpatia i agraïment per la feina feta al llarg de tota una vida dedicada a les lletres i, molt especialment, pels últims deu anys al capdavant d’Edicions Proa. Lector i un prosista fi, editor fidel i treballador, Cònsul estimava els seus poetes, des de Verdaguer fins a Joan Margarit, i havia obert el catàleg editorial tant als Evangelis apòcrifs com als Assaigs de Montaigne, tant a l’infern de Dante com al purgatori de Richard Yates, tant al vocabulari de la pagesia com a l’obra completa de Pompeu Fabra.

A aquestes virtuts públicament reconegudes, cal sumar-hi dues qualitats innates en ell. La primera era l’instint, l’instint del caçador de bolets que el guiava per perdre’s en el bosc però també a l’hora de descobrir autors en qui ningú no s’havia fixat abans. Instint aquí vol dir oportunitat, velocitat, discerniment. Així com el boletaire tria els bolets en funció de si són comestibles i bons, Cònsul sabia detectar …

Zulus?

A finals d’estiu la policia francesa es va fer un tip de localitzar amagatalls farcits d’armes per l’organització terrorista ETA. Quan aquestes troballes trascendeixen, els informadors solen fer servir el terme basc zulo, que en euskera vol dir “forat”, en comptes de les paraules que usarien si els que haguessin amagat les armes en un forat no fossin bascos. Els primers usos mediàtics de zulo no designaven amagatalls d’armes sinó aquells terribles cubicles de dimensions reduïdes en els quals els criminals oculten les víctimes de segrestament. Però només si els criminals en qüestió són bascos. Amb el temps, hem transformat zulo en un xenisme, en el benentès que un xenisme és un mot que designa una realitat cultural idiosincràtica, com ara iglú o harakiri. I jo trobo que no caldria. Els mateixos que branden pancartes de “Bascos sí, ETA no” són els que després només utilitzen l’euskera per pronunciar mots relacionats amb la violència, com ara kale borroka o zulo. Però a voltes els xenism…

Cantautores eutróficos

El 50 aniversario de la Nova Cançó se puede celebrar de muchas maneras: con actos institucionales, escuchando los discos, asistiendo a los conciertos de los protagonistas que todavía están en activo, versionando sus canciones a lo Marc Parrot o yendo esta noche a la sala Luz de Gas con los orejones bien abiertos: “pareu bé les orellanes, la sarsuela es porta l’oli, filets de veu esqueixada, potatge de nens eutròfics!” Porque hoy debutan en Barcelona los nietos de la Nova Cançó. Lo hacen bajo el nombre de Els Nens Eutròfics, y presentan su primer disco Esquitxos ultralleugers. La eutrofia es un término biológico que designa el “estado de nutrición correcto de un tejido, órgano o ser vivo”, de modo que lo eutrófico designa lo rico en elementos nutritivos, en este caso elementos estróficos. Porque el poeta Josep Pedrals, instigador de este grupo sin parangón, es un ser verbalmente muy bien nutrido, y sus compañeros Roger Puig, Albert Sagrera, Esteve Plantada y Marc Torrent le secundan co…

La gran ignorada

Per desgràcia, molta gent estulta i vulgar es burla cruelment dels espais de televenda. Fent la brometa típica, asseguren que només els miren a altes hores de la nit, quan tornen a casa borratxos. Un amic (que ocultaré sota un nom fals) va adquirir un aparell de gimnàstica en estat d’embariguesa. Quan dos dies més tard l’hi van dur, aquest amic (em sap greu, ara se me n’ha anat del cap el nom fals) no sabia de què li parlaven. Però se la va haver de quedar, perquè havia donat el número de targeta i l’hi havien cobrat. Ara la fa servir de moble-bar. Anècdotes com aquesta són habituals, totes s’assemblen i totes busquen el mateix: desacreditar la televenda, un gènere modest però respectable. Els que les propaguen són gent amargada i pretensiosa que viu en una torre de marfil, tots ells seguidors de Kiarostami, Churruca i Fresnaux. La televenda també es mereix un lloc en el panorama audiovisual, encara que molts espectadors considerin la seva estètica obsoleta i la narrativa, elemental. …

Gris marengo

Quan vam començar a escriure Temps de silenci per a TV3, sobre els anys del franquisme, Josep Maria Benet i Jornet ens va insistir: “Poseu-hi el consultori de Montserrat Fortuny, que la gent se l’estimava més que el de la senyora Francis, la considerava més propera, més d’aquí”. Des de llavors que he constatat la veracitat d’aquestes paraules. Diumenge, en una carta al director, M. Teresa Giménez i Morell reivindicava el record de El consultorio de Doña Montserrat Fortuny, de Radio España de Barcelona. Al llarg dels anys he llegit unes quantes cartes com la seva. De tant en tant aquest consultori també és evocat amb nostàlgia pels oients de ràdio, quan truquen a una emissora. Fins i tot, me’n recordo bé, en una ocasió va sortir a la conversa a la sala d’espera d’un estomatòleg.
Jo, si els sóc sincer, només sentia el consultori de la senyora Francis (mentre m’atracava de gasosa Géiser a casa l’àvia), però no crec que els consells dels dos consultoris fossin gaire diferents. També el co…