dilluns, 12 d’octubre de 2009

Catalanets, Catalanassos, Anglesots

Catalanets. El divendres dia 2 jo i la Patrícia Gabancho, els xerradors oficials d'una xerrada a Breda sobre llengua i immigració, vam ser convidats després a menjar carn a la brasa a El Romaní de Breda (un restaurant més que recomanable), on els amfitrions van explicar, entre d'altres coses, que a Hostalric s'ha posat de moda un chupito, o didal, que és meitat ratafia i meitat licor de torró -"Eeecs!", vam dir jo i la Patrícia alhora-, el qual, tot i dir-se 'catalanet', es demana (i es beu) com si fos la cosa més normal del món, sense que el consumidor hagi d'assumir cap plantejament ideològic previ.

Catalanassos. El dijous dia 8, al Centre Cívic de la Barceloneta es va presentar un llibre del qual l'autor només n'ha fet uns quants exemplars -de franc- per als amics i les entitats del barri; es tracta d'Antoni Picas, pintor i poeta que hi va néixer fa 89 anys; la seva Miscel·lània ens recorda fins a quin punt el passat recent, a Catalunya, ha romàs més desconegut que un desconegut acabat d'arribar-hi. Per als barcelonetins d'una certa edat, aquest passat inclou, posem per cas, els gitanos llogats per cantar flamenc durant les pel·lícules mudes o, pocs anys després, el bombardeig de l'Escola del Mar, que va acabar amb la vida de desenes d'escolars. En comparació amb Anglaterra, on es repassa el passat a tots els mitjans tot l'any, aquí fa l'efecte que els únics realment interessats a recuperar-lo són els que el van viure. Per això ho fan, com ho ha fet l'Antoni Picas, tan pulcrament, tan nítidament, tan convençuts.

Anglesots. El dia 30 de setembre, un reportatge al The New York Times va afirmar que els "nacionalistes catalans" s'aprofiten de l'esmentada ignorància del passat per acabar amb les places de braus per ser poc catalanes tot i que abans, a Barcelona, n'hi havia tres (segons el llibre de l'Antoni Picas, per cert, la primera es va construir a la Barceloneta). La font del NYT va ser un tal Robert Elms, que també assegura que Barcelona ha deixat de ser una ciutat "fosca i màgica" per convertir-se en una "ciutat del disseny"; i ho diu ell, que es va fer famós als anys 80 com a periodista de The Face, una revista anglesa parodiada sense pietat per no parlar de res més que el disseny (i la moda); Elms també carrega -ja hi som- contra la "imposició" del català a les escoles de la ciutat, ell que, a Londres, presenta un espai radiofònic que celebra les variants dialectals més obscures de l'anglès, un idioma que, com se sap, no s'ha imposat enlloc. En fi, Elms deu formar part d'aquella legió de periodistes britànics que, havent-se allotjat a la capital catalana durant quatre dies sense haver-se assabentat ni de l'existència de les botifarres d'ou, se senten prou qualificats per bescantar el país sencer. El seu to altiu fa pensar que són massa presumits per rectificar-se, però se m'ha acudit ara mateix que si se'ls arraconés en un carrer fosc i màgic i se'ls obligués a empassar-se catalanets a dojo, segur que acabarien reconeixent, a crits i tot, els propis errors.

Matthew Tree, Avui, 11/10/2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir