dimecres, 14 d’octubre de 2009

Fer riure com sigui

¿Es pot escollir la millor frase d’una novel·la? ¿O és un exercici gratuït, un acte d’elitisme i una ofensa per a les seves companyes de repartiment? Una frase perfecta no justifica tota una novel·la, però a vegades pot resumir-la. A Quién fuera Dios, la divertida obra de Tibor Fischer (Stockport, Gran Bretanya, 1959), la millor frase podria ser aquesta: «Pinzo el último bocadito de sushi y decido ser Dios». La trobem a la pàgina 38 i a partir d’aquí queda orientat el rumb de la novel·la. Tyndale Corbett –el narrador de la història– viu una crisi personal i accepta suplantar un amic durant una reunió comercial a Miami. Sent un altre, potser es trobarà a si mateix. Una vegada allà, fascinat per la vida regalada que acaba de paladejar, decideix no tornar a Anglaterra i començar de zero a Miami. Llavors arriba la revelació, però convertir-se en una divinitat no és una cosa que s’aconsegueixi d’un dia per l’altre.«Dios trabaja gratis», apunta el narrador, i poc després resumeix en què consisteix el treball: «Ofreces paz y felicidad, pero lanzas al aire un poco de miedo al mismo tiempo». Quién fuera Dios reconstrueix els esforços de Tyndale per pujar en la cadena religiosa fins a ser el Totpoderós. Comença com a ajudant d’un guru i de mica en mica va escalant posicions com a hierofanta de l’anomenada Església del Crist Fortament Armat. Aquesta activitat el porta a conèixer un elenc de personatges d’allò més variats i al seu torn retrata amb humor i disbarat el negoci de la fe i les religions en el nostre temps.

Tibor Fischer és un narrador excessiu, que a vegades ignora la frontera entre el que és i el que no és versemblant (no dic rea, o realista, dic versemblant). Les seves novel·les anteriors són exemples d’aquest excés com a virtut, i Quién fuera Dios no és tan diferent, però a vegades se li escapa de les mans i es torna massa dispers. El desig de fer riure com sigui, en tot moment, li fa perdre de vista el ritme de la novel·la. El seu narrador sembla un humorista de monòlegs, algú que prefereix sacrificar una bona escena per guanyar un acudit més, una altra frase brillant encara que sigui gratuïta. Mal negoci, però al final l’hi perdonem amb un somriure als llavis.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 d’octubre del 2009. Ressenya del llibre Quién fuera Dios, de Tibor Fischer (Tusquets).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir