Fer un sala-i-martín

Interessat des de fa anys en els híbrids de divulgació lingüística, entreteniment i tonteria, vaig mirar El gran dictat, el nou concurs idiomàtic de TV3 que presenta Òscar Dalmau. S’assembla un pèl massa a Bocamoll, un altre concurs lingüístic de TV3. No estic dient que els uns hagin copiat els altres sinó que, com en la ’Ndrangheta o en un congrés d’homeòpates, tots dos participen d’un mateix esperit.
Em va sobtar la careta d’una secció titulada La paraula mal-dita. Amb aquest guionet insòlit, s’hauria d’haver titulat La paraula mal-escrita. Com que era una careta, ho vaig atribuir a l’obra d’un grafista creatiu i sense entranyes. Tot seguit, a la secció La frase desfeta va aparèixer el nom de l’economista Xavier Sala i Martín, escrit així: Sala-i-Martín, inspirant-se potser en Boyle-Mariotte (però eren dos, Robert i Edme) o, més probablement, en Catherine Zeta-Jones. En qualsevol cas, no vaig entendre per què escrivien Sala-i-Martín amb guionets. Vaig interpretar-ho com un error, sense donar-hi més importància. Però al cap d’una mica em vaig dir entre mi: “Enric, potser s’equivoca (quan em parlo a mi mateix em tracto de vostè, en senyal de respecte), potser ha pres la a per la be i no és cap error. Podrien estar proposant una paraula de nova creació: un sala-i-martín”. Com que Xavier Sala i Martín és conegut per les seves postures ultralliberals, fer un sala-i-martín seria quan algú, una empresa, una entitat, tira endavant sense rebre ni exigir ajuts directes de diners per part de l’administació. Aquí van tres exemples. Dos empresaris es troben i es diuen: “Fem un sala-i-martín? No demanem cap ajut a la Generalitat”. Un artista plàstic: “Vaig decidir fer un sala-i-martin i no sol·licitar diners a la conselleria per a la meva instal·lació Dues-centes ampolles buides de Font Vella”. Un home explica a la dona, emocionat: “Saps què? Avui el nen ha fet un sala-i-martín: ha renunciat a la setmanada”.


Enric Gomà, Time Out, 1 d'octubre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma