Gris marengo

Quan vam començar a escriure Temps de silenci per a TV3, sobre els anys del franquisme, Josep Maria Benet i Jornet ens va insistir: “Poseu-hi el consultori de Montserrat Fortuny, que la gent se l’estimava més que el de la senyora Francis, la considerava més propera, més d’aquí”. Des de llavors que he constatat la veracitat d’aquestes paraules. Diumenge, en una carta al director, M. Teresa Giménez i Morell reivindicava el record de El consultorio de Doña Montserrat Fortuny, de Radio España de Barcelona. Al llarg dels anys he llegit unes quantes cartes com la seva. De tant en tant aquest consultori també és evocat amb nostàlgia pels oients de ràdio, quan truquen a una emissora. Fins i tot, me’n recordo bé, en una ocasió va sortir a la conversa a la sala d’espera d’un estomatòleg.
Jo, si els sóc sincer, només sentia el consultori de la senyora Francis (mentre m’atracava de gasosa Géiser a casa l’àvia), però no crec que els consells dels dos consultoris fossin gaire diferents. També el consultori de Montserrat Fortuny devia respondre a l’esperit d’aquells anys, moralistes i rígids (amb alguna intuïció interessant, com aquesta resposta del 1947: “El matrimonio es la sedación de la concupiscencia”). Fet i fet, una època que, amb la taula Pantone a la mà, tothom convé que era grisa (com els anys vint sempre són feliços i els trenta, convulsos). Repetir-ho una vegada i una altra, com si fos alhora una novetat i una proesa, és una mostra de la grisor dels nostres dies. Que, tot s’ha de dir, són més aviat de color pastanaga.

Enric Gomà, Avui, 7 d'octubre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma