La gent normal

Fa un parell d’anys, a l’estiu, vaig viatjar a Londres amb avió. Era un vol d’una companyia de baix cost --o barata, per dir-ho sense eufemismes-- i, si ara me’n recordo, és perquè vaig tenir un veí de seient famós. En aquestes companyies no t’assignen un seient d’entrada, sinó que tria qui primer que puja a l’avió. Enmig del campi qui pugui, doncs, vaig triar un lloc de finestra i, quan m’ajustava el cinturó, se’m va asseure al costat Jarvis Cocker. Per si algú no ho sap, Jarvis Cocker és un músic anglès, antic líder del grup Pulp, que els últims anys ha sabut renovar la seva carrera com a cantant. Aquell matí de juliol, Jarvis Cocker tornava de fer un concert al festival de Benicàssim. Alt com un sant pau, prim i pàl·lid, amb les ulleres negres de pasta, en Jarvis feia cara de cansat. Només de seure, es va adormir i no es va despertar fins que vam ser a Londres. Veient-lo adormit en aquell avió barat, vaig pensar: “Mira, com la gent normal”.

El 1995, Jarvis Cocker i els Pulp van treure una cançó que els va llançar a la fama i es va convertir en tot un himne. Es deia Common People i, si ara me’n recordo, és perquè els Manel l’han adaptat al català. En els seus concerts d’aquest estiu s’han fet un tip de tocar La gent normal, la història d’aquesta noia de casa bona que, ingènua com ella sola, demana que vol ser “com la gent normal”. L’adaptació del text anglès que han fet els Manel és molt bona. “Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro els matins, vés al cine alguna nit”, fa la lletra. Quan toquen la cançó, els Manel li donen un to més delicat i sibil·lí que a l’original, més folk, com si ens fessin empassar la medecina amb un xarop més dolç.

Fa poc vaig descobrir una altra versió de Common People, també fantàstica i que és als antípodes de la dels Manel. La van gravar el 2006 el músic Ben Folds i l’actor William Shatner (el capità Kirk de Star Trek) i el registre és més agressiu. Shatner recita el text com si fos un poema i després el cantant Joe Jackson li fa els cors. Un luxe. El cert és que la lletra que va escriure Jarvis Cocker és tan intel·ligent que ho aguanta tot. Al seu últim disc hi ha un altre exemple literari de la voluntat de ser normal. La cançó, preciosa, es diu I never said I was deep --Mai no vaig dir que fos profunda-- i en Jarvis la canta amb un toc de David Bowie i de crooner. La lletra fa: “Si busques algú per parlar, perds el temps. La meva manca de saber és àmplia, i els meus horitzons, estrets”.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 d’octubre del 2009.

Aquí podeu escoltar el Common People recitat per William Shatner.


Aquí podeu escoltar la cançó de Jarvis Cocker I never said I was deep.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma