dissabte, 3 d’octubre de 2009

La màquina de comptar bitllets

Aquests dies, seguint les informacions sobre l’operació Gürtel i el cas Millet (o cas Palau), hem conegut un element que apareixia a les dues trames: la màquina de comptar bitllets. Tant el Bigotes com Fèlix Bitllet –el llenguatge popular és savi, ­ràpid i cruel– no van poder resistir la temptació de comprar-ne una. En el fons són barates (n’hi ha per menys de 300 euros) i alliberen del penós treball de comptar feixos de bitllets de 500. Aquests solen ser bitllets nets, que no han sortit gaire al carrer, i causen ­coïssor a les puntes dels dits. Com que són tan útils, jo crec que la venda d’aquests electrodomèstics hauria d’estar tan contro­lada com la de les armes. Perquè, ¿qui té una màquina de comptar bitllets a casa? D’acord que les utilitzin els bancs i les caixes, però en aquests temps de crisi i de targetes de crèdit, resulta sospitós que un individu en compri una com qui s’emporta una ­cafetera.

A mi em fascinen, les màquines de comptar bitllets. Quan les veig treballant al banc, mai a favor meu, penso que en realitat són màquines de procrear. Petites rotatives de butxaca que multipliquen els diners. Estic segur que el Bigotes i el Bitllet van amortitzar de sobres la inversió en la màquina. Me’ls imagino hipnotitzats davant d’aquest aparell, somiant de nit amb la música celestial dels bitllets al passar, èmuls del Tío Gilito que compten una vegada i una altra el mateix feix, per vici. Potser per això al final els han enxampat, per les sospites que aixecava una màquina tan usada. Al cap i a la fi, no ens enganyem, les màquines de comptar bitllets pertanyen al submón. A les pel·lícules, només les veiem a casa dels mafiosos. Tony Soprano en guardava una al seu despatx del Bada-Bing.


The Informant!, per exemple, la pel·lícula de Steven Soderbergh que ara fan als cines, explica un cas de corrupció empresarial, però no hi apareix cap màquina d’aquestes. Matt Damon hi està es­plèndid, més loquaç que mai, i és divertit veure la pel·lícula ­pensant en l’afer Millet. Els tripijocs de The Informant! són d’un altre nivell, més corporatius encara, i acaben en comptes bancaris a Suïssa i a les illes Caiman. Pensant-ho bé, al ­final resultarà que a Millet l’han enxampat per un pecat capital: la mandra, li ­feia mandra comptar els bitllets a mà.


Jordi Puntí, El Periódico, 2 d’octubre del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir