divendres, 9 d’octubre de 2009

L’home que sabia mirar a terra

La mort d’Isidor Cònsul ha suscitat moltes i merescudes reaccions de simpatia i agraïment per la feina feta al llarg de tota una vida dedicada a les lletres i, molt especialment, pels últims deu anys al capdavant d’Edicions Proa. Lector i un prosista fi, editor fidel i treballador, Cònsul estimava els seus poetes, des de Verdaguer fins a Joan Margarit, i havia obert el catàleg editorial tant als Evangelis apòcrifs com als Assaigs de Montaigne, tant a l’infern de Dante com al purgatori de Richard Yates, tant al vocabulari de la pagesia com a l’obra completa de Pompeu Fabra.

A aquestes virtuts públicament reconegudes, cal sumar-hi dues qualitats innates en ell. La primera era l’instint, l’instint del caçador de bolets que el guiava per perdre’s en el bosc però també a l’hora de descobrir autors en qui ningú no s’havia fixat abans. Instint aquí vol dir oportunitat, velocitat, discerniment. Així com el boletaire tria els bolets en funció de si són comestibles i bons, Cònsul sabia detectar i escollir, en el sotabosc de les lletres, els rovellons més amagats, encara que no fossin els més glamurosos, i per més que s’hagués d’esgarrinxar els braços entre els esbarzers. Arribant a casa, els treia la pinassa i els polia sense que es fessin malbé ni perdessin el gust –els autors de Proa i Pòrtic saben prou bé de quina manera el seu editor ha adobat els seus textos.


Un dilluns al matí es va presentar a l’editorial amb els braços esgarrinxats i un cistell ple de rovellons i va començar a repartir. Vet aquí la grandesa d’un home que, alt i corpulent com era, amb aquella barba que es feia respectar, encara conservava l’instint de mirar a terra, potser perquè en el fons era un nen. No vull dir que fos infantil o ingenu, sinó un nen gran ple de bondat, d’imaginació i d’il·lusió. Cònsul s’enamorava dels seus llibres amb la mateixa passió que un noiet s’hauria agafat al millor dels regals, fins i tot amb aquella mica de gelosia protectora amb què els nens editors defensen els seus autors. Només un nen com ell podia tenir l’atreviment d’anar a Frankfurt a vendre el seu catàleg, quan tots els altres hi anàvem a comprar. Gràcies a la seva tenacitat, Jaume Cabré ja era un autor traduït a Alemanya quan la Fira de Frankfurt va acollir la cultura catalana l’any 2007. Només un nen que fa la carta als Reis hauria pogut plantar-se davant de Jordi Pujol i demanar-li que li escrigués unes memòries. Molts l’hi havien demanat abans i el president no hi havia accedit mai. Només un nen com ell ens podia fer rendir a l’evidència que Dante o Montaigne són autors assequibles que pot llegir tothom qui s’ho proposi.


Ànima de bolero, d’Isidor Cònsul · Fragment

Vaig saber que havia fet bé quedant-me quan te’m vas aparèixer, com un raig de llum en la foscor de la cuina, donant-me el bon dia amb la veu neta i des del cim d’aquests ulls que sempre t’han parlat. Lluïes l’esplendor dels vint anys des d’una figura esvelta i d’aparença fràgil, els braços com un glop de llet et contrastaven amb la cara galtavermella i la mata espigada d’una deliciosa cabellera color de panotxa trencada que t’espurnejava amb el reflex de les flames del foc. Eres la noia d’Espés, la neboda segona que havia baixat a ajudar els oncles ara que el fill petit se n’havia anat a fer el servei tan lluny, a terra de moros. Vaig caure rodó des d’aquell moment de l’aparició i el mal temps dels primers dies em va fer d’amic. El fred i la neu reduïen la feina a donar herba matí i vespre als animals, vigilar que no es gelés l’aigua de l’abeurador, munyir les quatre vaques que havien vedellat a finals d’estiu i asclar llenya pel gasto del dia. No sé si recordes que va tornar a nevar abans de Nadal i la gelada de cap d’any va deixar els carrers com un vidre. Els dies eren curts però se’ns allargassaven mandrosos, amb converses endormiscades vora el foc i fent companyia al malalt quan es llevava una estona a mig matí a prendre’s el tassó d’aigua d’espernallac que li tenies a punt. Jo mirava de no deixar-te de petja, entrava a la cuina per si calia ajudar, però, sobretot, per ser a l’aguait d’alguna rialla còmplice i del nostre furtiu joc de mirades. Tenies l’aire rialler i el tracte dolç, i sense voler em trobava gronxat pel confort dels teus ulls. Vam començar a estimar-nos en silenci i a parlar d’amagat si t’esquitllaves a l’estable a l’hora de munyir o de donar menjar als animals..., fins que se’t van endur. Fou a mitjan gener, en aquella tongada de bonança que va deixar la neu estovada com un xarquí i el sol del migdia desglaçava a preu fet. Així que van saber que es podia passar sense perill per la Croqueta, d’un dia per l’altre et van tornar a Espés. No els feia molla de gràcia veure’ns festejar perquè et volien per al noi que feia el servei i un trist peó dels túnels com jo, un passavolant desconegut sense ofici ni benefici, amenaçava un vell pacte d’interessos familiars.


Bernat Puigtobella, Avui, 24 de setembre del 2009.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir