Mónica al Via Veneto

Mentre prenem un cafè amb un amic, comentem l’epidèmia de corrupció d’aquesta tardor primaveral. El meu amic n’està tip. Quan escolta les tertúlies radiofòniques, s’adona que la majoria d’opinadors parlen en clau de partit. “Tenen el cul llogat i no seuen on volen”, em diu. “Això per no parlar dels polítics. S’amenacen els uns als altres que estiraran la manta, però només són paraules. ¿És que ningú no pensa en la gent del carrer?". Ja sé que la pregunta és retòrica, però així i tot li recomano que, en lloc d’escalfar-se el cap, vagi a veure Mónica del Raval. Aquest documental magnífic es va estrenar fa tres setmanes al cine Alexandra, de manera gairebé clandestina, i ara ja només el fan en una sessió a les 10 del matí (justament a l’hora de les tertúlies).

Dirigida per Francesc Betriu, Mónica del Raval explica les trifulgues d’uns prostituta que es va instal·lar a Barcelona fa dues dècades. Més d’un la recordarà pel seu aspecte fellinià: plantada sovint davant del Liceu, amb la faldilla curta de lluentons, els cos robust i el maquillatge intens, com pintures de guerra. Mónica repassa la seva vida a peu de carrer; parla dels seus clients, amics i amors, sense embuts, amb una barreja d’ingenuïtat i picardia. Coneixem casa seva, el seu barri, el seu tarannà, i de fons emergeix de mica en mica un vivíssim retrat del Raval, amb els problemes i misèries, però també amb aquella humanitat que sobreviu dia a dia.

Cap al final de la pel·lícula, Mónica reconstrueix una època de luxe que va viure amb un client que l’omplia de favors. Explica que era groller i mal educat, i que quan menjava bavejava i feia soroll, però els seus diners fàcils els van portar a veure món. Viatjaven als desplaçaments del Barça, si calia fins al Japó, i demanaven autògrafs als jugadors. Sopaven als millors restaurants de la ciutat, com ara el Botafumeiro, i sempre es feien una foto per recordar que hi havia estat. Veient la foto de la Mónica i el seu señor en un altre dels restaurants, el Via Veneto, ens posem a fantasiejar: potser aquella mateixa nit, dues taules més enllà, també hi sopaven Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, clients habituals. Allà ens teniu, menjant amb els seus amics joves, aquests cadells que ara els defensen amb dents i ungles, menjant i discutint de política. Treballant per Catalunya al Via Veneto.


Jordi Puntí, El Periódico, 31 d’octubre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma