Per terra, mar i blocs

Com a crític de crítics de Divendres, el primer dia Berto Romero ens va explicar a què es dedicaria. Sé que no és cap notícia de rabiosa actualitat, des de llavors que ha plogut bastant. Fins i tot hi ha gent que s’ha comprat un gos. Però aquell dia Romero, que sembla sortit d’Algú va volar sobre el niu del cucut (és un elogi, no ho dubtin), va posar sobre la taula una idea que comparteixo i que sovint em balla pel cap. Va venir a dir que així com ell criticaria els crítics de televisió, algun dia potser algú criticarà els crítics de crítics. A partir d’aquí, cada crític tindria el seu crític, en una espiral inacabable i fatigant. Així, doncs, seria un món en què un sol individu crearia una obra (un conte, una aquarel·la, un concert, etc.) i a l’acte tothom es dedicaria a la crítica, l’opinió i el comentari, desaforadament. Romero ho situava en un futur hipotètic, mentre que jo crec que hi som a tocar: és impressionant la quantitat de crítics, comentaristes, opinadors, analistes, ressenyistes, recomanadors i avaluadors que hi ha, sobretot culturals. Tots aquells Excel·lent, Molt bo, Bo, Regular, Vostè mateix, dels diaris, com si no haguéssim deixat enrere la pols de guix de l’escola. Aquella mania de puntuar-ho tot de l’1 al 10, des d’Obama a una salsa romesco. Amb Kierkegaard encara no s’hi atreveixen, però és qüestió de temps. Badarem i ens trobarem puntuant, avaluant, criticant, una escultura de Gargallo, un quadre de Kandinsky, El llac dels cignes de Txaikovski (si mai arriba el moment, tinc un comentari preparat: “El coll, massa llarg”). Per acabar-ho d’arreglar, hi ha la blogosfera: blocs i més blocs, amb aquell allau de comentaris, tothom opinant i contraopinant. També s’hi voten els articles, i els comentaris dels articles, se’ls censura o se’ls aplaudeix o, si cal, se’ls recomenta (n’hi ha prou amb escriure “Ha, ha, ha”). Per sort, de tant en tant algú compon una cançó. O fa la torre Eiffel amb escuradents.

Enric Gomà, Time Out, 22 d'octubre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma