Soldats de la pàtria

Segons Salvador Sostres, ara resulta que Alavedra i Prenafeta són dos soldats. Ostres! Dos mariscals de camp, més aviat, o dos brigades, nomenclatures militars més adients a la seva còrpora o al seu capteniment. Deixem-ho en soldats. Dos patriotes, diu SS, dos gudaris. És ben curiosa aquesta identificació castrense tan nacionalista, sobretot perquè posa l’èmfasi en la categoria inferior de l’Exèrcit. És soldat aquell que lluita cos a cos, qui fa servir la baioneta, qui paga amb la vida l’alta decisió de conquerir aquell pujol tan estratègic. Un soldat és l’encarnació en si mateix del combat. És una metonímia: parlem de soldat, però estem dient lluita per la causa. ¿I quina és aquesta lluita? ¿En què consisteix? «Si han fet de més o de menys per continuar contribuint a la resistència nacional em sembla molt bé», afirma SS. De més o de menys. I és clar que sí: no res, quatre minúcies, unes quantes estafes, un parell de requalificacions. I tot això (si és que es demostra; per Déu, ¡visca la presumpció d’innocència!), perquè aquest és «un país ocupat i atracat, i els equilibris que cal fer no sempre són de bon gust». Les opinions abrandades de Sostres les hauria pogut signar Tony Soprano, perquè semblen ben bé les d’un mafiós. Així de clar. Dir «haver fet de més o de menys», i parlar de qüestions estètiques quan ens referim a principis ètics, és fer servir un llenguatge estrictament criminal, ple d’eufemismes, sarcàstic. Són soldats que, en lloc de disparar o de posar bombes, es dediquen a fer de més o de menys, perquè «sempre hi ha qui s’embruta les mans perquè no te les hagis d’embrutar tu». És una bona i patriòtica definició, sí senyor. Jo en tinc una altra, que està gravada en llatí als tribunals americans: «Que es faci justícia encara que el cel s’enfonsi».

Josep M. Fonalleras, El Periódico, 31 d’octubre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma