Abans, Durant, Després

Abans. Només en encetar l'adolescència se'm va concedir la nacionalitat virtual nord-americana perquè aleshores -a Anglaterra, si més no- gairebé totes les pel·lícules que vèiem (tant al cinema com a la televisió) i més de la meitat de la música que escoltàvem provenien dels Estats Units, de manera que Amèrica (per nosaltres només n'hi havia una) es va convertir en una pàtria tan nostrada com massa remota per anar-hi i per tant, atractiva com cap altra; així mateix, intentàvem simular la vida d'allà en la mesura que ens fou possible: fumàvem Camels i Pall Malls i anàvem amb assiduïtat al primer McDonald's londinenc tan bon punt es va inaugurar el 1974 i els que llegíem no llegíem res més que Steinbeck i Hunter Thompson i la revista Mad i ficàvem frases senceres arrencades del nord-americà en el nostre britànic bla, per donar-li gust, perquè piqués. El cap de setmana passat, amb el cervell degudament americanitzat durant gairebé 40 anys, vaig fer la meva primera visita de debò -és a dir, no-virtual- als Estats Units d'Amèrica.

Durant. Al cap d'onze hores de vol, plantat davant del San Francisco International Airport, sota una llum suaument enlluernadora, mirava les autopistes blanques que mig tapaven uns turons verds, amb el cap reblert d'imatges hollywoodianes acabades d'evocar. No em va sorprendre gens, doncs, que la gent amb qui parlava al llarg d'aquell primer dia -bàrmans, dependents, algun policia, algun vianant- es comportessin exactament com ho havien fet els seus avatars ficticis a les sèries i pel·lícules que tan bé coneixia: feien servir les mateixes frases, els mateixos gestos, les mateixes ganyotes i tot, com si tots plegats seguissin el guió invisible d'un llargmetratge sense fi.

Després. Per la mateixa regla de tres, en demanar un diari o una copa, aquell primer dia a Califòrnia, el meu accent anglès em va fer sentir irremeiablement maldestre, com si l'ajudant de càsting s'hagués equivocat a l'hora de repartir el meu paper. A la nit em vaig estirar al llit de l'hotel, una hamburguesa tipus a l'estómac, mentre els sons del carrer s'esmunyien per la finestra ajustada; al cap d'un parell d'hores, en un jukebox proper algú va posar, tres cops seguits, una cançó que havia rondat la meva adolescència sense que hi hagués prestat gaire atenció però ara vaig escoltar-la com si es tractés de les últimes paraules d'un moribund: because the night belongs to love -una lletra banal que ara semblava farcida de sentit en el sentit que vaig entendre per fi, per fi, que no era res més que una cançó local, local als Estats Units mig somiats, mig entrellucats durant dècades- love is an angel disguised as lust -vaig entendre que la música aparentment universal amb què havia crescut a Londres no era res més que la música autòctona d'un país tan país com qualsevol altre, com el país en què havia nascut o bé el país en què visc ara mateix- they can't touch you now -en fi, vaig entendre que havia arribat, per fi, a la casa impossiblement llunyana que sempre se m'havia presentat com si fos meva: because the night belongs to us.

Matthew Tree, Avui, 1/11/2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma