dilluns, 30 de novembre de 2009

Avui, Ahir, Demà

Avui. El dia 21 el diari que teniu entre mans va anunciar que l’Ajuntament de Barcelona li havia negat tant l’última engruna de pa com l’últim pessic de sal, amb la retirada total de publicitat institucional, de totes les subscripcions institucionals i fins i tot dels abonaments per a diaris que es regalen als regidors de la nostra capital. La justificació d’aquest òbviament és, i cito l’Enric Casas, el responsable de la publicitat de l’Ajuntament, que aquest diari “no interessa perquè sempre ens va en contra”. O sigui, perquè de tant en tant l’AVUI insinua que –entre els policies municipals que multen conductors catalans que porten l’enganxina CAT o el nombre desconcertant de turistes atracats impunement tot l’any o les fel·lacions fetes al carrer per nigerianes terroritzades pels mateixos proxenetes– Barcelona no és pas la Xauxa reblerta de nèctar i ambrosia que deuen somiar despert alguns dels que remenen les cireres consistorials. Dit això, voldria recalcar que només sóc un humil col·laborador autònom que parlo en nom meu i no pas en el del diari, no fos cas que per culpa d’aquest article l’Ajuntament no faci el següent pas lògic, que s’ha de suposar que seria prohibir als funcionaris municipals que saludin els periodistes de l’AVUI si per casualitat se’n topen un al carrer.

Ahir. Una pell tant fina resultaria inexplicable si no fos per la consigna –compartida des de fa dècades per molts polítics i mandarins culturals catalans tant de dretes com d’esquerres– de mostrar una imatge impol·luta del país, passi el que passi. D’aquí, crec, la supressió encoberta ja fa 30 anys del millor còmic satíric en català de la història (l’escabrós Cul de Sac); o l’espera de cent anys per llegir La xava de Juli Vallmitjana (que en va ple, de la prostitució i la violència barcelonines); d’aquí la polèmica fabulosa del vídeojoc The Wheelman, en què –darrere un Vin Diesel que no para de disparar– hi ha algun personatge que fa servir el català i unes imatges magníficament precises de la ciutat i del qual l’Ajuntament fàcilment hauria pogut negociar una versió catalana que s’hauria venut com ous kinder però que va intentar de proscriure, com si es tractés de pornografia infantil; i d’aquí, tal vegada, la portada de la versió catalana de La mort de Bunny Monro de Nick Cave –acabada de publicar– que mostra l’entrecuix eixancarrat d’una noia, castament tapat per unes calces que la seva homòloga a la portada castellana no porta pas, ni falta que li fa.

Demà. Malgrat tot això, la realitat continua sent real. Pel que fa a la inseguretat ciutadana ja llegendària de Barcelona, com que afecta principalment als turistes, fa temps que aconsello els que conec que es protegeixin amb un recurs senzill: el de disfressar-se de barcelonins autòctons tot portant a la mà un diari tan identificat amb el país que cap turista no el llegiria mai. És a dir, recomano, sempre, que comprin l’AVUI. I funciona: els que ho fan ja poden passejar amb tota la seguretat per qualsevol lloc de la ciutat. Amb l’excepció, potser, d’un edifici determinat de la plaça Sant Jaume.

Matthew Tree, Avui, 29/11/2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir