Com un film dels Coen

Aquestes setmanes he llegit tres bons llibres que, tot i ser molt diferents, mantenien una curiosa coincidència: a les contracobertes respectives, els editors es referien al particular món dels germans Coen per atraure possibles lectors. A La oreja de Murdock, de Castle Freeman Jr. (Mondadori), una novel·la de carretera, a estones violenta, citaven els cineastes perquè es tractava d’«una història senzilla però contundent, de ressonàncies clàssiques, amb un protagonista que pateix penúries». A l’edició catalana de La mort de Bunny Munro, recent novel·la de Nick Cave (Empúries), es diu que és «una divertidíssima barreja de les millors novel·les de Bukowski, el Wilt de Tom Sharpe, les pel·lícules dels germans Coen més destraleres i les comèdies familiars agredolces de sobretaula». El còctel de referències és atrevit, però s’ajusta amb fidelitat a la novel·la. El tercer exemple, per fi, apareix en una altra obra que es llegeix bé: L’emperador de la Xina, de Tilman Rammstedt (La Campana). Els editors han imprès en l’edició aquesta cita d’un crític alemany: «Com una pel·lícula dels germans Coen (…). Un llibre divertit, sense superficialitat, sense obscenitats, sense pretendre saber-ho tot».

Hi va haver una època en què el cine de Tarantino era el millor com a reclam literari, però fa anys que els Coen han imposat la seva influència. No resulta estrany, per exemple, que crítics i estudiosos els citin com a referents al parlar dels escriptors més diversos. En realitat, estem davant un lloc comú que ha triomfat per acumulació. No es tracta d’una pel·lícula en concret, sinó que el que resulta literari és la seva mirada, el seu univers i una manera d’explicar històries. La ironia de tot plegat és que aquest element que podem trobar en obres com Barton Fink, Fargo o El gran Lebowski neix del seu talent com a guionistes. En canvi, la seva principal adaptació d’una obra literària –No es país per a vells– va rebre males critiques perquè es feien un embolic a l’hora de plasmar l’essència de Cormac McCarthy. Més irònics encara són els capritxos editorials: fa anys es van traduir contes d’Ethan Coen, Las puertas del Edén. Des de llavors ha publicat un parell de llibres de poemes i teatre, però cap editor d’aquí s’hi ha decidit. ¿Potser és que no recorden a un film dels Coen?

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de novembre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma