Dies del Somorrostro

Dijous passat vaig mirar-me un cop i un altre, fascinat, les fotografies de Rossend Torras que ens feia conèixer aquest diari. Cada imatge és com una finestra per espiar el passat des de la primera fila. Són fotos, sobretot les que retraten la vida quotidiana, amb la virtut de rescatar una ciutat que ja no existeix, una memòria que sovint ha estat esborrada expressament. Les cicatrius fan mal efecte i no agraden a ningú. Vaig agafar una lupa i vaig posar-me a rastrejar els detalls menys obvis: l’anunci lluminós de la Bayer rere l’alcalde franquista; les mitges a ratlles de la Monyos; el nen encorbatat que mirava les primeres proves de televisió, les granisses al cap d’una gitana hongaresa en algun punt del Somorrostro...

La imatge d’aquesta dona agafant aigua d’una font em va retornar hores després. El mateix dijous, al cine Verdi Park, vaig anar a veure la pel·lícula Barraques. La ciutat oblidada, dirigida per Alonso Carnicer i Sara Grimal. Nascut com un reportatge per al programa 30 minuts de TV-3, aquest documental es va ampliar amb més material gràfic i entrevistes per resseguir a fons un dels fenòmens més silenciats de l’urbanisme a Barcelona: els barris de barraques que durant dècades van poblar les afores de la ciutat. El Carmel, Santa Gemma, Montjuïc, el Camp de la Bóta, el Somorrostro... Les imatges rescatades fan el mateix impacte que les fotos de Torras, però encara estan més vives perquè, a més, compten amb el testimoni dels seus habitants. Són persones que van créixer en una barraca, i que parlen amb una dignitat i un orgull que et fa posar la pell de gallina. Hi surt, per exemple, una senyora que va créixer al Somorrostro --en una cabana de tres metres quadrats, els seus germans havien de dormir a la sorra, estiu i hivern--. La veiem que passeja avui dia per la platja, de bracet del seu germà. Reconeixen el paratge, el lloc exacte on van viure, però la seva memòria és gairebé virtual perquè no queda cap senyal que recordi tot allò.

El 1969, ara fa 40 anys, l’escriptor Blai Bonet va publicar una novel·la trencadora i avui dia força oblidada: Mister Evasió. En un capítol, uns estudiants agafaven un autobús a la zona alta de Barcelona i anaven fins al Somorrostro. El narrador descrivia les “barraques fetes en una nit, amb portal baix, tapat amb cortina de saca”, assentades en “un fanguer amb tot de bassiots d’aigua virolada, bonica i tot, de pixar-hi gossos, gats, genteta”. Tot i ser una ficció, a les seves paraules s’hi traslluïa una impressió viva del lloc. Sense documentals com el de Barraques, sense fotografies recuperades com les de Torras, el Somorrostro seria avui dia un lloc imaginari. I Blai Bonet un escriptor de ciència-ficció.


Jordi Puntí, El Periódico, 7 de novembre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma