diumenge, 22 de novembre de 2009

Jo, Ells, Nosaltres

Jo. Jo i la Jo (Alexander) vam coincidir molt breument fa deu anys, quan provàvem de pencar com a guionistes per a un programa d'humor a TV3, i ho explico, això, per deixar clar que no som ni amics ni amants ni cònjuges, i per tant si ara elogio la seva última novel·la (L'hivernacle), acabada de publicar, és exclusivament perquè fa temps que no llegeixo res (fictici) que hagi aconseguit la suspensió de la meva incredulitat fins a la darrera pàgina. (Hi ha tantes i tantes novel·les de les quals podríem dir "No m'ho crec!", talment el director de teatre rus Stanislavski quan escridassava els seus actors). L'hivernacle, tot i ser ambientat durant la Segona Guerra Mundial no és pas, lloat sigui Déu, cap novel·la històrica; de fet, es té la sensació que no és ben bé ni una novel·la a seques, ja que sembla que per a l'Alexander la història que està explicant és completament verídica. Aquesta forta versemblança, afegida a un estil alhora diàfan i amb adjectius i símils gratament insòlits ("una dona casta com una bufetada") espargits, fa que aquesta narració sí que ens la creguem, del tot.

Ells. Fins als anys noranta, les pel·lícules hollywoodianes ubicades a Anglaterra eren ben inversemblants per als espectadors britànics, perquè ens va costar creure que Robin Hood o Sir Lancelot haguessin parlat mai amb un accent de Wyoming o Wisconsin. A partir dels anys 90, però, Hollywood ha aconseguit que les seves estrelles aprenguin els accents que realment corresponen als papers que fan, gràcies en bona part a un ensinistrador de veus dit Tim Monich que, per exemple, ha ajudat Matt Damon a parlar com un afrikaner i Julia Roberts com una pagesa irlandesa. Monich té un arxiu amb uns sis mil accents de tot el món. Aquí a Catalunya, doncs, deu ser possible, si més no, aconseguir que -posem per cas- tots els personatges pallaresos de la minisèrie recent Les veus del Pamano parlessin com els pallaresos de debò (aguest, nantri, vai). Però no.

Nosaltres. La facultat de la parla, ens asseguren els biòlegs evolucionaris, és la que va permetre que els primers Homo sapiens -que enraonaven un idioma caracteritzat per uns clics consonàntics (com les llengües khoisànides actuals, parlades al desert de Kalahari)- s'organitzessin per sortir de la vall del Rift africana fa uns 50.000 anys. Els en va costar 14.000 per arribar, de generació en generació, a la península Ibèrica. La irrupció al que és ara Catalunya d'aquests antecessors nostrats -de pell negra, per cert- fa 36.000 anys, podria fornir els guionistes del país amb prou material per a una telesèrie sensacional. Ara bé, caldria que els actors aprenguessin a imitar la llengua dels humans antics (que avui en dia es pot reconstruir a partir dels idiomes khoisànids esmentats) amb la precisió dels alumnes de Tim Monich. Perquè si tots parlen com els presentadors del TN -tal com passa a força telenovel·les- de seguida els espectadors cridaran: "No m'ho crec!". Una exclamació, ara que hi penso, que sona, cap al final, com una mena de clic. Esmorteït.

Matthew Tree, Avui, 22/11/2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir