Mestre Vázquez

Aquí, a la que bades, et nomenen mestre. Fins no fa gaire, en la nostra cultura n’hi havia dos d'habituals, Mestre Fabra i Mestre Riba (el primer, lingüista, i el segon, poeta. Consultables la seva vida i obra a la Viquipèdia, per a tots els que es pensaven que són dues famílies, de cosins, del Guinardó). Aquest títol pompós i antiquat de mestre és una fórmula que, pel que fa a Fabra i Riba, es repeteix amb freqüència (i com més cauen en l’oblit, més mestres són). La televisió n’ha aportat de nous, Mestre Puyal, Mestre Cuní, Mestre Monegal, distincions atribuïdes sempre pels crítics i els periodistes més llepons. Una cosa és que la tasca de Puyal, Cuní i Monegal sigui remarcable i de mèrit -no excel·lent sense matisos, com els més aduladors defensen-, i una altra és ensalivar-los amb aquella unció que els nostres besavis reservaven a l’Adoració del Santíssim i que ara recau en Bruce Springsteen. L’última aportació és el títol de Mestre Monzó (dedicat a l’escriptor actual, no a l’eclesiàstic i també escriptor de Carlet, que ens va deixar el 1962). En el periodisme cultural són habituals els ulls en blanc, els sospirs, les carícies, les succions i els ditirambes. Sovint se’ls alaba per interessos gens recòndits, sinó ben evidents o deduïbles sense gaire esforç. Tots els que es dediquen a la lloança encesa i calculada esperen en el fons que algun dia els tractin amb la mateixa moneda. O bé busquen obtenir prebendes i favors. Com fa un cèlebre proverbi mongol, “Afalagant Genguis Khan, aniràs endavant”. Per tot plegat, després del Premi Ondas, no dubto que tard o d’hora algú començarà a anomenar Mestre Vázquez a Jorge Javier Vázquez, aquest jove de Badalona llicenciat en Filologia Hispànica. Ningú com ell i els seus Sálvame Diario i Sálvame Deluxe no arriben tan endins del cor dels catalans, tant si ho són d’origen, d’adopció o de l’Institut Català de la Salut.

Enric Gomà, Time Out, 5 de novembre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma