Miller, Burgess, García

Miller. La música, durant força temps, m'ha estat més que res un desinhibidor a l'hora d'escriure, un substitut per l'alcohol que va tenir la mateixa funció fins fa 22 anys (quan va deixar de funcionar de cop i del tot). Per tant, hi ha molts mons musicals als quals no he entrat, o no gaire, senzillament perquè no m'han servit per treballar i el món flamenc és un d'ells; quan dimarts passat em vaig trobar davant per davant d'una les seves màximes exponents (la Mayte Martín, al programa Cel obert de Ràdio 4) no sabia ben bé què podria dir d'aquesta música que coneixia tan poc sense ficar la pota fins a l'engonal; cap problema, però: en escoltar la convidada, em van venir a socórrer tot de paral·lelismes literaris -que sí que coneixia força bé- a les coses que deia. Per exemple: quan va confessar que no sabia ni què era el cas Pretòria ja que gairebé mai no llegia els diaris, vaig recordar que Henry Miller tampoc mai no els havia llegit atès que per a ell donaven una visió distorsionada de la realitat -que no n'eren res més que un simulacre- i per això eren un obstacle per a qualsevol artista que volgués treballar a partir de la vida diguem-ne viscuda; com ara, segons va donar a entendre, la mateixa Martín.

Burgess. I quan ella explicava que quan cantava, intentava fer-ho com si cada cançó fos l'última, va fer que recordés la història de la primera novel·la de l'Anthony Burgess, que la va escriure a corre-cuita, convençut pel seu metge que només tenia uns quants mesos per viure; acabat el llibre, va descobrir que el metge s'havia equivocat; tanmateix, Burgess continuava escrivint (durant 50 anys més) com si cada llibre fos l'últim, sent ja la desesperació, per ell, un ingredient necessari en tant que antídot contra l'escriptura automàtica, postissa, desesmada .

García. Ja se sap que cada Diada segons quins catalans no es poden estar de xiular els convidats oficials i el 2005 li va tocar a la barcelonina que teníem davant -tal com ens ho va explicar- quan va interpretar una peça flamenca en castellà. Atès que a l'Espanya monolingüe se sol xiular molts grups i cantants com si fossin pedòfils quan canten en català o si senzillament provenen de Catalunya (com ara Ojos de Brujo en un concert prop de Madrid organitzat per IU, el 2006), fer el mateix però a l'inrevés no és, potser, la resposta més adequada. L'univers cultural català, per definició, és el que té l'idioma català com a punt de partida, però, com tots, té múltiples relacions tangencials amb molts altres universos; com sap prou bé, posem per cas, un altre escriptor: el Xavier García, poeta targarí, fill d'andalús i catalana i expert mundial tant en l'obra de Manuel de Pedrolo com en les lletres tradicionals (castellanes per definició) de la música flamenca. En fi, (se'm va acudir en acabat el programa) quan arribi, per fi, el dia imprevisible de la independència ja inevitable de Catalunya, per ventura no estaria de més que a les celebracions oficials previsiblement molt sonades hi sonés, entre d'altres, la veu gens postissa i dolçament tangencial de la Mayte Martín.

MAtthew Tree, Avui, 15/11/2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma