Noètica?

Sí, noètica. Ja s’hi poden anar acostumant, perquè Dan Brown s’hi refereix sovint en la seva última novel·la, El símbol perdut. Després d’explorar les possibilitats comercials dels secrets vaticans —Àngels i dimonis— i d’explotar les germandats cristianes amb uns resultats multimilionaris —El codi da Vinci—, ara Brown travessa l’Atlàntic per concentrar-se en els secrets de la maçoneria. Del vell món al nou, de Roma o París a Washington, de la religió a la filosofia. I aquí és on entra el terme dels trons, que el DIEC defineix així: “Part de la gnoseologia que estudia les lleis del pensament”. En realitat, la noètica, com la gnosi o la noesi, prové del verb grec noein (veure tot discernint), just el punt de partida intuïtiu d’on deriva l’acte mateix de pensar. L’ús actiu de l’intel·lecte, doncs, conforma la intel·ligència i desemboca en aquell enteniment moral que tan sovint ens reclamaven els avis. Brown utilitza la noètica per donar-li una pàtina intel·lectual a la seva novel·la d’acció, però resulta sarcàstic que el seu llançament coincideixi amb el coneixement d’un munt d’escàndols que demostren una manca absoluta d’ètica. Vivim a l’era de la no-ètica.


Màrius Serra. Avui. Dijous, 5 de novembre de 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma