dijous, 5 de novembre de 2009

Noètica?

Sí, noètica. Ja s’hi poden anar acostumant, perquè Dan Brown s’hi refereix sovint en la seva última novel·la, El símbol perdut. Després d’explorar les possibilitats comercials dels secrets vaticans —Àngels i dimonis— i d’explotar les germandats cristianes amb uns resultats multimilionaris —El codi da Vinci—, ara Brown travessa l’Atlàntic per concentrar-se en els secrets de la maçoneria. Del vell món al nou, de Roma o París a Washington, de la religió a la filosofia. I aquí és on entra el terme dels trons, que el DIEC defineix així: “Part de la gnoseologia que estudia les lleis del pensament”. En realitat, la noètica, com la gnosi o la noesi, prové del verb grec noein (veure tot discernint), just el punt de partida intuïtiu d’on deriva l’acte mateix de pensar. L’ús actiu de l’intel·lecte, doncs, conforma la intel·ligència i desemboca en aquell enteniment moral que tan sovint ens reclamaven els avis. Brown utilitza la noètica per donar-li una pàtina intel·lectual a la seva novel·la d’acció, però resulta sarcàstic que el seu llançament coincideixi amb el coneixement d’un munt d’escàndols que demostren una manca absoluta d’ètica. Vivim a l’era de la no-ètica.


Màrius Serra. Avui. Dijous, 5 de novembre de 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir