dimecres, 4 de novembre de 2009

País de patates

Mentre contemplo el cartell que els activistes de Greenpeace han penjat d’una grua de la Sagrada Família (“Salvad el clima y al catalán que le den por saco” –si no ho han dit cantant, ho han dit xiulant-), sento un anunci per Catalunya Ràdio en què una patata de Castella i Lleó parla amb una ceba, que plora desconsolada, i la patata s’exclama: “¡No soporto el carácter de esta cebolla!”. Tot seguit, una veu sentencia: “Patatas de Castilla y León, tierra de sabor”. Havent tastat les patates d’Eivissa (excel·lents) i les del Cabrerès (llegendàries), estic impacient per assaborir aquests tubercles castellans i lleonesos, perquè és fonamental que els pobles d’Espanya ens coneguem més a fons, estrenyem els lligams i ens mengem les patates els uns als altres. Per això seria bonic que a través de RNE, de Canal Sur Radio, d’Onda Madrid, d’Onda Regional de Murcia, emetessin un anunci de tubercles catalans on una patata digués: “Les patates catalanes som delicioses, la base de la dieta mediterrània”. Caldria gravar una mica alt el volum, per ofegar els crits dels oients a casa seva, vora la ràdio, “¡Hijos de puta!, ¡Malnacidos!, ¡A la mierda con el catalán!”. Però, ben mirat, potser seria millor que al final cap veu no digués “Patates de Catalunya”. Tal com estan rumiant a Caixa Catalunya, caldria buscar un nom nou, neutre, que fos igual en català que en castellà. Que no irrités, ni ofengués, ni creés rebuig. Sent pràctics, el més assenyat seria fer passar les patates catalanes per castellanes. No hem de ferir sensibilitats.

Enric Gomà, Avui, 4 de novembre del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir