dimarts, 1 de desembre de 2009

’Siempre a tu lado’, sala 1, sessió única

L’àrbitre va xiular el final i Jaume Roures va respirar. Com tot el camp, com tot el cine. Assegut a la fila 10 d’una de les 11 sales dels multicines Diagonal, molt centrat davant la pantalla, l'empresari de Mediapro i ànima de Gol TV contemplava els aficionats i espectadors que cridaven d’alegria per l’1-0 del Barça i desfilaven cap al carrer. A les mans, un vas de crispetes king size, ja buit, recordava que el futbol és sobretot un espectacle i que la seva aposta per vendre entrades de futbol a tanta gent com sigui possible té un punt de visionari. Les 386 butaques de la sala estaven esgotades des de feia dies, un èxit que també es repetia en altres cines de Barcelona i de la resta d’Espanya. Ple total per a una experiència que és totalment pionera: veure un Barça-Madrid en una pantalla de cine enorme, com si els espectadors fossin a les grades, és a dir, sense locució periodística, però amb tot un sistema dolby per traslladar el so ambient del Camp Nou amb un volum adrenalínic i ensordidor.

No sé quin mena de públic va assistir als cines d’Heron City o de Diagonal Mar o Badalona, si també van dominar els aficionats culers o si van compartir la platea amb molts merengues. Als cines Diagonal, zona alta, just al mateix terreny on anys enrere es va aixecar l’estadi de Sarrià, es pot dir que la realitat pura del futbol va funcionar, perquè van dominar els tribuners i l’ambient familiar. Parelles joves que aprofitaven l’horari de sessió de tarda per educar els seus fills en el barcelonisme. Adolescents amb les samarretes de Piqué que animaven o xiulaven seguint el públic de l’estadi. Dos minuts abans de començar el partit, quan ja sonava l’himne, encara quedaven unes 60 butaques per omplir: eren els tribuners de cine, aquells senyors amb vestit que arriben i s’asseuen amb el xiulet inicial.

Una hora abans del partit, a les sis, el vestíbul dels cines Diagonal també semblava l’accés a la tribuna del Camp Nou. Mirades discretes, salutacions sinceres, ambient sobri. Mentre esperaven el moment per entrar, els aficionats estudiaven les altres pel.lícules que projectaven les sales. ¿Quin títol recordaríem, més tard? ¿Seria Malditos bastardos? ¿La cruda realidad? ¿Paranormal activity? Al final va resultar que era una barreja de Siempre a tu lado i El baile de la victoria. Els aficionats enfilaven les escales cap al cine amb curiositat. Una mare feia una foto amb el mòbil a la seva filla, d’uns 12 anys, que portava la cara pintada de blau i grana. El verd elèctric de la gespa, al fons, feia goig. Potser no flotava en l’ambient aquella olor dels entrepans de botifarra --tot arribarà--, però a la sala es venien refrescos i patates i fins i tot cervesa amb alcohol, una cosa que està prohibida al camp.

Superada la impressió inicial (aquella imatge poderosa dels jugadors augmentats a l’altura d’herois i mites), els seguidors es van deixar portar i van entrar al partit. Quan Iniesta va treure el seu geni i va dir a Ronaldo que callés, tothom va aplaudir. Quan Ibra va marcar, l’explosió d’eufòria va ser prolongada, i em va crear un dubte: ¿es pot fer l’onada en un cine? ¿Funcionaria? Hi haurà més nits per comprovar-ho, nits amb la mateixa emoció però amb més confiança i seguretat en el joc. Mentrestant, jo em quedo amb la meravella de l’alta definició, augmentada a més com una lupa. La cara de Xavi, en un segon pla, quan Abidal remata fora per poc. L’alleujament de Casillas després del rebuig a Messi. O, a la llotja, les ganyotes de 10 metres d’alçada de Florentino quan quedaven dos minuts i veia que els seus jugadors ja no empatarien mai.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de novembre del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir