Crac?

Una de les expressions més enganxadisses del mestre Puyal no surt mai per antena. No és ni xut ni flèquic ni míster ni orsai ni matx ni córner ni refli ni driblar ni hems ni linier ni esprint ni aut ni líder ni penal, ni tampoc allò tan famós d’escapolir-se de l’escomesa del contrari. L’expressió que Joaquim Maria Puyal i Ortiga fa anar en privat és crac. Acostuma a saludar així, amb un hola crac o com va crac o què tal crac. La primera vegada que t’ho diu reps una fuetada de satisfacció d’una potència similar a les faltes de Zlatan. Després t’adones que ho diu a molta gent, de manera que et desinfles una mica, però la satisfacció per l’elogi del mestre mai no desapareix del tot. Fins que llegeixes la definició del DIEC: “m. [LC] (per lèxic comú) Persona d’escassa vàlua en un concepte o altre.” Carai amb el lèxic comú! El diccionari encara recull una segona accepció de crac: el soroll d’una cosa que es trenca o una fallida econòmica. ¿Com és que els nostres il·lustres lexicògrafs no han recollit encara el sentit de crac com a professional destacat si aquest és el seu ús més comú? ¿Qui pretenen que accepti que Messi, o el mateix Puyal, no són uns cracs?

Màrius Serra. Avui. Dijous, 24 de desembre de 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma