El club de fans de Murakami

L’escriptor Alan Bennett va suggerir una vegada que hi ha dues menes d’autors: els que tenen lectors i els que, a més, tenen fans o seguidors. La distinció no es basava en cap criteri de qualitat, ni tenia a veure amb els èxits de massa, sinó que naixia de l’entusiasme posterior a la lectura que aconsegueixen certs escriptors. Acabat el llibre, el fan vol saber més coses d’aquell autor, vol llegir les seves altres obres, el recomana a tota cuca viva i, si fa falta, el defensarà de les males crítiques com qui defensa els colors del seu equip de futbol. Per Bennett, aquesta distinció extraliterària no era qüestió de modes, sinó que amb una mica d’enginy i perspectiva es podia aplicar al llarg de la història de la literatura. Així, Balzac té lectors i Flaubert a més a més té fans. T. S. Eliot té lectors i Philip Larkin a més a més té fans. Javier Marías té lectors i Roberto Bolaño a més a més té fans (i més que en tindrà encara, perquè els ha assolit sobretot després d’haver mort).

Les idees d’Alan Bennett sobre els escriptors que atrauen la mitomania em van venir al cap fa alguns dies, arran d’un article al suplement literari de The Guardian. El periodista confessava que, després de molts anys de llegir les novel·les d’Haruki Murakami, com un autèntic fan, havien deixat d’agradar-li. Quan intentava rellegir algun fragment dels seus llibres preferits, deia, no és que el deixessin «ben bé fred», però sí «una mica indiferent». L’article es completava amb una enquesta entre lectors comuns. Es tractava que esmentessin altres autors que, després d’haver estat idolatrats, havien perdut el seu favor incondicional. Com Murakami. La llista incloïa una sèrie de noms fins a cert punt previsibles: Paul Auster, Amélie Nothomb, Chuck Palahniuk, Margaret Atwood… ¿Per què previsibles? Doncs justament perquè es tracta d’escriptors que, a més a més de lectors, tenen una legió de fans que els demanen més i més. Aquest detall és crucial. Són autors de grans vendes, una acceptació crítica una mica papanates i que publiquen un llibre cada any. Arriba un dia, per dir-ho així, que sense adonar-se’n acaben escrivint sobretot per alimentar el fenomen. Es deuen als seus fans i les urgències els porten a perpetuar un estil (que de vegades esdevé involuntàriament paròdic) i uns temes que els donen seguretat, però al mateix temps la seva obra s’estanca. Potser és aquest el peatge de tenir fans: s’estimen tant l’escriptor que l’acaben abonyegant i deformant les seves obres.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de desembre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma