El millor postor

Encara sota l’impacte del pensament que Zapatero ha deixat anar a la cimera de Copenhaguen, “La tierra no pertenece a nadie. Sólo al viento”, que dubto si és una cita de Pablo Neruda, Mario Benedetti o María Salamiento, no deixa de rodar-me pel cap la tertúlia de l’altre dia de El matí de Catalunya Ràdio. Tertuliejaven tres periodistes amb pau i armonia, com és de llei i senyal de bona criança, quan un d’ells va dir: “A Madrid hi ha determinats diputats que cobren per presentar una esmena parlamentària”. En aquell moment, Fuentes em va recordar Frost entrevistant Nixon, quan va dir el cèlebre “Perdó?”. El que Fuentes va preguntar és: “Que hi ha empreses que paguen a diputats perquè presentin una esmena?”. El tertulià va precisar que això és el que expliquen diputats de Madrid (no sabem si aquests ho saben de primera mà, que és la que paren per rebre els sobres). Un altre tertulià va aclarir que a Madrid no ho sap del cert, però que és una realitat a Europa. Una mica entre embuts, tots dos van aclarir que no és que els diners se’ls endugui el diputat en concret (que és un sant), sinó que van a parar a les arques del partit polític. Sembla que és una pràctica habitual als millors parlaments. Per això em va desconcertar que el tercer tertulià, també director de diari, digués que això, si fos així, seria intolerable. Per moments així, és pel que val la pena escoltar tertúlies de ràdio. A vegades, de trascantó, t’assabentes de com funciona la política. Pagar per una esmena, quina bona idea. Ara mateix me’n vaig a trencar la guardiola.

Enric Gomà, Avui, 19 de desembre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma