Fred, Terra, Aire

Fred. Dissabte dia 19. Toca ser a Londres, un cop més i com sempre tinc la sensació d’estar nedant matusserament enmig dels vestigis d’un passat que es nega a esvanir-se del tot: fragments d’argot antic que suren a la deriva a l’aire gelat dels carrers; les cares de presentadors de televisió que no es retiren mai (les faccions abans fermes encara reconeixibles sota aglomeracions d’arrugues); o les cadenes de steak houses, uns restaurants de carn, mig buits com sempre, amb el mateix decorat de vellut vermell postís que em va impressionar com a luxós quan tenia 15 anys. És clar que també hi ha novetats –expressions diferents, presentadors joves, establiments flamants– i la novetat més nova és el fred que està trencant rècords (i que, segons la BBC, és un símptoma més del canvi climàtic que ningú no vol aturar). Els telenotícies no parlen d’altra cosa que no siguin carreteres intransitables, trens abandonats i vols cancel·lats.

Terra. Quan arribo, doncs, a l’aeroport de Gatwick –amb la mare que té 88 anys i el fill que en té 7– és lògic que estigui ple com un ou i les cues, soviètiques. Un cop arribats a la sala d’embarcament, brando la targeta que indica que ma mare necessita assistència especial i em pengen un aparell electrònic al coll i em diuen que m’hi enviaran un senyal quan ens toqui agafar el carro elèctric que ha de portar-nos a la porta. Esperem, doncs, jo i el fill i la mare, durant dues hores. L’aparell no sona. Miro la llista de vols i veig que el de Barcelona s’està embarcant, ara mateix! Corro cap al senyor dels carros i mentre em treu l’aparell que no ha servit per res i quan per fi el carro –una mena de tanqueta descapotable, equipat amb un llum que fa pampallugues– arriba, el conductor em diu que els nens tenen prohibit pujar-hi, de manera que agafo el fill de la mà i esprintem cap a la nostra porta, seguits a uns quants metres per ma mare, sola dalt del carro, que ha començat a fer sonar una sirena mentre avança a pas de cargol. Tot plegat fa pensar en una comèdia moderadament estrafolària d’aquelles que es rodaven als estudis d’Ealing i que ens van fer riure quan érem infants. (Al Prat, per cert, portaran ma mare en cadira de rodes des de la porta de l’avió fins a la del taxi amb una eficàcia admirable, que ens recordarà que el segle XXI va començar fa temps.)

Aire. Dalt de l’avió que gairebé no hem agafat, veig al diari que els millors còmics anglesos del moment han provat de fer una sèrie d’acudits senzills per posar dins els crackers: aquells tubs de cartolina que a Anglaterra s’obren al dia de Nadal per tal d’obtenir-ne un barret de paper i una fotesa de plàstic. Vet aquí un parell d’exemples: “Què tenen en comú un advocat i un espermatozoide? Tots dos només tenen una possibilitat entre mil milions de convertir-se en un ésser humà”. O bé: “Vaig anar a les Illes Canàries de vacances i no vaig veure cap canari. L’any que ve aniré a les Illes Verges; quina il·lusió!” Somric una mica, en part perquè fins i tot aquests acudits acabats d’inventar també semblen trets d’un passat que es nega a esvanir-se. Del tot.

Mattthew Tree, Avui, 27/12/2009

Comentaris

  1. Oh, m'has fet recordar quan jo anava a Londres. Bé, al Londonistan.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma