L’home que balla

D’aquí un parell de setmanes, el 17 de desembre, farà un any que va morir l’escriptor Francisco Casavella, però jo ja no puc esperar més... Fa una colla de dies que estic submergit en la seva obra periodística, com un caçador de coralls que ha trobat una reserva increïblement intacta, i ara ho vull explicar. Llegir els seus textos és la millor manera de recordar-lo i en pocs mesos les editorials s’han posat les piles per actualitzar i assegurar la presència de Casavella a les llibreries. Destino ha reeditat en un sol volum El día del Watusi. A Galaxia Gutenberg han preparat un recull impressionant --Elevación, elegancia y entusiasmo-- que reuneix les col·laboracions en premsa i els assajos que Casavella va escriure entre el 1984 i el 2008, pocs dies abans de morir. Tela per tallar. Carn per mastegar. Són mil pàgines, mil, que testimonien la presència pausada i brillant de l’escriptor als mitjans, i que reunides ara donen fe de la gran coherència literària de la seva obra. Casavella escriu ressenyes de llibres, cròniques musicals, articles sobre cine, assajos sobre la cultura alternativa, els escriptors que li agraden, els ídols televisius... És igual, el que compta és la seva mirada, el punt de vista. Portat per una curiositat sense límits, reflexiona amb ironia, perspicàcia i mala llet. Va al fons de la qüestió, sempre decidit a fer un altre pas de rosca. El seu primer article, per exemple. El va escriure per a la revista de còmic Cairo i era un repàs a l’escena musical de Barcelona el 1984. Parlant d’un grup sense sort, Liquid Car, els despatxa amb una frase tan implacable com generosa: “La falta de aplausos acabó con su vida profesional”. Una de les màximes virtuts de Casavella és que sempre connecta, tot està connectat amb tot, per això Elevación, elegancia y entusiasmo --un títol, per cert, que surt del disc A Love Supreme, de John Coltrane-- és un festival de la intuïció. Al pròleg del volum, Jordi Costa compara Casavella amb un home que balla: “Bailar con el ímpetu de quien quiere ensanchar la pista de baile”, escriu. Per mi aquest home que balla té l’aspecte de Christopher Walken en aquell videoclip que es deia Weapon of Choice, de Fatboy Slim. Francisco Casavella va ser el Christopher Walken de la seva generació: elevació, elegància i entusiasme. I xuleria.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de desembre del 2009.

Aquí hi ha el video de Fatboy Slim on balla Christopher Walken.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma