dimecres, 23 de desembre de 2009

Menes de manera

“El destí està escrit, aquest equip havia de guanyar les sis competicions, Guardiola havia de fer història, el 2009 havia de ser un any únic i el futbol no s’hi ha negat”, ens va revelar un locutor, diria que Ricard Torquemada, durant La transmissió d’en Puyal de Catalunya Ràdio, quan el Barça va guanyar la Copa del Mundial de Clubs. Només faltaria que el futbol s’hi hagues negat i hagués lluitat contra el destí com un heroi grec qualsevol. Al costat de Puyal, de to més ponderat, aquest altre locutor es va esgargamellar cridant “és ciència-ficció futbolística convertida en realitat” (un bon tema per a Asimov) i “A Roma vam tenir el cap de Déu, al 86, la mà de Déu i ara, el pit de Déu”, en al·lusió al gol de pit de Messi. Quina sort, els jugadors blaugranes, Déu no para de deixar-los parts de l’anatomia. A mi també m’aniria bé el genoll esquerre de Déu, els dies que plou. I si mai un jugador marqués un gol decisiu amb el cul, m’agradarà veure què diuen. Puyal, en canvi, sense fer cap referència a la divinitat i a la carta astral del club de futbol barceloní (és possible que existeixi, una vegada em van ensenyar una carta astral d’una cansaladeria), va destacar l’esforç dels jugadors, la tècnica, la feina, la voluntat i la resistència. Aquest és just l’estil de Guardiola, més la humilitat, el respecte i la serenitat. En una ciutat on es veu que tot és més del que és (i d’ençà que ho sé que em miro la meva mare amb uns altres ulls), Guardiola sí que és més que un entrenador de futbol: també és un moralista.

Enric Gomà, Avui, 23 de desembre del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir