No es mereixen

Ahir, un oïdor va trucar a Tot és molt confús, de Catalunya Ràdio, i el seu director Pere Mas el va acomiadar així: “Gràcies per escoltar-nos”. A les ràdios no paren de donar gràcies. Per norma general, s’agraeix un benefici, un servei, un favor (menys aquelles postals tendres on hi ha escrit “Gràcies per existir”; m’agradaria coneixe’n els destinataris, me’ls imagino tots com Keira Knightley). En canvi la ràdio s’escolta perquè ve de gust, sense més romanços. Per això també em sorprèn el que se sol dir als oients: “Gràcies per fer-nos confiança”. Diria que ningú no escolta la ràdio pensant: “Ara com ara, Floronco, aquest programa de ràdio sobre cultura, és una merda punxada amb un pal, com deia Francis Picabia, però els faig confiança i el continuo escoltant per si se’ls passa la tonteria sensible i milloren una mica”. No, els oients no tenen cor i t’abandonen en un dir passi-ho bé. Per això no veig per què se’ls hauria d’estar tan agraït. Tampoc no em crec gens aquell afalac retòric, més fals que un euro de fusta: “Vosaltres, els oients, sou els autèntics protagonistes”. No, el fet de llegir una biografia d’Ho Chi Minh no et converteix en un heroi de la guerrilla vietnamita. Per més poesia que hi aboquem, un oient és només un oient. Amb tota aquesta fal·lera d’agrair als oients que, simplement, escoltin la ràdio –sense cap altre esforç suplementari, com tallar llenya o lluitar contra la malària-, un dia d’aquests sentirem en un anunci: “Gràcies, moltes gràcies a tots vosaltres, amics oients, per escoltar aquest anunci de Norit El Borreguito”.

Enric Gomà, Avui, 12 de desembre del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma