Pírcings?

A la cua del cinema una adolescent es baralla amb son pare perquè vol un pírcing. No n’escateixo on. Jo diria que l’home ja cinquanteja, però té una figura prou atlètica. Potser si ella no li hagués dit papa els hauria pres per una parella d’enamorats. Em fixo que l’home duu tres arracades a l’orella esquerra. Dues anelles i un brillant. En principi, no hauria de ser gaire contrari a la trepanació ornamental que li reclamen. Pare i filla es discuteixen pel pírcing, però la qüestió no és si permetre’l o no, sinó com dir-ne. El pare sosté que pírcing és una paraula anglesa i que en català se n’ha de dir arracada. Ella replica que ho ha buscat (i trobat) al diccionari “de català” per a un treball de l’institut. Tots dos tenen raó. Entre les novetats incorporades fa dos anys a la segona edició del DIEC hi figura el pírcing —de l’anglès piercing, perforació—, definit així: “tècnica que consisteix a subjectar joies o altres objectes travessant la pell, mucoses o altres teixits corporals”. La joia o objecte altre que la noia pretén lluir a l’orella, el nas, la cella, la llengua, el melic o tal vegada en un mugró només serà un pírcing si n’acceptem la metonímia.


Màrius Serra. Avui. Dijous, 10 de desembre de 2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma